Vaig conèixer el Sergi al taller d’Aixovall, acompanyat pel seu fill Roger i algú més que ara mateix no recordo, que potser ens hi acompanyava o ja era allà –a cal Sergi això passa tot sovint: o tu hi arribes i ja hi ha qui se t’ha avançat, o bé hi aterra un cop ja hi eres.
A la feina havíem comentat més d’un cop, amb el Roger, la possibilitat de trobar-nos amb el pater familias, i aquell era el dia. He oblidat si vaig dur alguna cosa, no sé, una ampolla de vi dolç, un tall de formatge o llonganissa –uns elements, qui havia de dir-m’ho, que amb els anys acabarien esdevenint habituals en les estones degustades amb el mestre d’Aixovall–. Perquè, bé, sí, ara viu a Sant Julià, però el meu Sergi –i el de molts, encara que continuem anant a veure’l a la seva llar actual– és el de la placeta de Santa Filomena d’Aixovall.
El meu Sergi és també el de la conversa amable i generosa, el de memòria prodigiosa i verb àgil capaç d’arrencar a parlar sobre quelcom, fer un revolt, tirar enrere i endavant dos o tres cops i tirar per un altre viarany per, uns minuts més tard, enllaçar amb un episodi que hi està relacionat i, finalment, tornar al punt on havia començat per prosseguir amb el seu relat original, amb permís d’una anècdota que cau despistada per allà. Prop de set dècades a Andorra l’han convertit no solament en una de les figures més rellevants per a les arts i les lletres del país, sinó en un dels grans cronistes de la seva història més o menys recent, que pot desgranar al llarg d’hores que fan que la durada de la visita equivalgui al misteri dels pans i els peixos: saps a quina hora hi arribes, però mai quan marxaràs. Per això serà, ja ho dèiem, que sovint, amb companyia d’altres amics –la majoria d’ells ho són des d’abans de néixer jo, però mira, he tingut la sort de ser acceptat al club dels escollits– les hores del migdia discorrien en companyia d’un aperitiu amb garnatxa o d’un glop de moscatell per fer baixar els panellets en dies tardorals, si es tractava de berenar tot contemplant en companyia com es feia fosc gradualment sobre Sant Julià. Tot això, per descomptat, amb el vistiplau dels gats amos i senyors de la casa, que feien tot el possible per rampinyar algun dels dolços que ens veien endrapar.
El comentari resulta de tot punt innecessari per als que ens coneixeu: amb el Sergi no som companys de generació, tampoc no vam anar junts a la Boqueria el dia de la vaga de tramvies del 51 en què ell va acabar a la comissaria de Via Laietana, rescatat més tard per un amic de la família, i no vam fer la mili junts, però déu n’hi do si hem fet coses plegats, aquests anys. Fonamentalment, en el meu cas, aprendre d’ell, i no únicament, que també, sobre les arts i els oficis que han anat desapareixent, a propòsit del Poble Espanyol, Violant i Simorra o Xavier Nogués, les caixes de núvia a Andorra, els salers de pastor al Pirineu, l’art de fer pa al món, o les vicissituds de fa llustres de la colla formada per ell mateix, Esteve Albert, l’escultor Viladomat i Ken Dills, boxejador americà de planta i estatura imponents aleshores instal·lat al país. Diria que en els anys que he gaudit del privilegi de compartir estones amb ell –no tantes com voldria, tot s’ha de dir, cosa que confio que ell sap bé– el que més m’arriba del Sergi és la generositat i humilitat que només incorporen de sèrie els que, com ell, duen escrit al seu codi genètic donar exponencialment més del que reben.
Però permeteu-me tornar a la jornada en què van presentar-nos. Amb el temps l’estança es convertiria en un entorn familiar, però aquell dia jo anava de bòlit amunt i avall amb la vista d’un racó a l’altre del taller, embadalit amb la col·lecció de gúbies i eines diverses, ceràmica aquí i allà i fins i tot un armari de sagristia salvat del desastre. Després de fer els honors i d’obrir una ampolla de ratafia cortesia de l’amfitrió, per remullar la trobada, en un moment vam quedar-nos sols. Tot parlant del Llimoi Carnús, el petit dimoni que va crear als anys setanta, vaig apartar la mirada un instant per observar algun detall mentre seguia escoltant-lo. Quan vaig girar el cap, el Sergi no hi era, però jo seguia sentint la seva veu poderosa ressonant entre les quatre parets, i vaig buscar-lo per tota la cambra. De sobte, vaig tenir la sensació que el tenia a prop, vaig tombar-me i tornava a tenir-lo a la meva esquena, xerrant com si res.
En aquell segon vaig descobrir un secret que fins avui tan sols sabíem uns quants, però que ara us desvelaré, i és que feu cara de bona gent: el Sergi, col·legues, és màgic.
