La veritat és que veure una companyia andosina enfilada a la cartellera barcelonina ha deixat de ser els últims temps una gesta heroica i que, afortunadament, s'ha convertit no direm que en rutina, però gairebé. Ha costat, sí, però mirin, el gener passat es va estrenar a la sala Atrium Venus in fur, protagonitzada per Clàudia Riera i Uri Guillem i amb Alfons Casal a la direcció; al maig ja havia recalat a l'Aquitània Bipolar, el debut escènic de Jordi Troguet, i per no remuntar-nos a la prehistòria, consignem també Quatre dones i el sol, dirigida per Roger Casamajor (Akadèmia, 2023), Aniversari, de Juanma Casero (Versus Teatre, 2019) i Èxit, d'Agustí Franch (Gaudí, 2019).
Doncs ara és el torn d'Abrakadabra, una comèdia blanca, diu Casero, que és el pare de la criatura, amb deriva sobrenatural, coproduïda per l'ENA i L'Animal i que es va estrenar a l'última edició de l'Andorra Crea. Després va desfilar per Les fontetes i entre el 3 i 26 d'abril farà temporada a l'Aquitània, convertit en una cosa molt semblant a l'ambaixada teatral d'Andorra a Barcelona. La direcció, de luxe, corre a càrrec de Joan Anton Rechi, i es tracta d'una comèdia per a tota la família, diu Casero, amb l'única pretensió de fer riure el personal. Ho intenta, com a mínim, a compte de les peripècies d'una peculiar família tocada per la vareta de la fortuna amb el premi gros de la loteria. Fins aquí, la part bona; la dolenta és que la matriarca, que encarna Meri Duró, mor d'una síncope en assabentar-se de la bona nova, sense ni tan sols temps de dir als seus afligits on havia dipositat el dècim premiat. A la parentela no se li acut una altra cosa que contractar una mèdium (Robles) per convocar l'esperit de la difunta. Les coses es compliquen quan, contra pronòstic, contacta efectivament la mare morta –les mares no moren mai, aquesta és una veritat universalment reconeguda– amb la mala fortuna que es deixa la porta de l'Altre Barri mig oberta i comencen a colar-se en escena esperits no necessàriament benèvols.
L'elenc el completen Elisabet Terri, Elena Santiago, Joel Pla, Uri Guillem, Toni Zamora i Joan Hernández, amb espai sonor de Kic Barroc i vestuari de Maria Solsona, i el millor de tot és que com que molt probablement els hauran vingut ganes de veure-la, en tindran l'oportunitat el 21 de març, just abans de partir a l'aventura catalana.
Serà al Comunal de la capital, al cartell de la Temporada i coincidint amb l'estrena andosina de Cap Butaca Oberta, estupenda iniciativa que fa tres anys va engegar l'Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca) amb un repte: omplir un dia tots els teatres que hi participen. En aquesta ocasió són 236, amb 266 espectacles i 302 funcions, i a banda del Comunal debuta el Margardia Xirgu de Buenos Aires. El vicepresident d'Adetca, Toni Albadalejo, estava ahir exultant amb el fitxatge del Comunal i insistia que Cap Butaca Buida "no és un festival ni una mostra, ni posa el focus en una obra concreta, no hi ha descomptes i no es tracta de competir, sinó de compartir, de sumar esforços, i de convertir el públic en el protagonista de la festa, perquè Cap Butaca Buida és seu, no de les institucions.
"Igual que els llibres tenen el seu Sant Jordi, nosaltres tenim Cap Butaca Buida". Els honors els farà Abrakadabra, cortesia de l'ENA i del Comú de la capital. I l'any que ve, més.
Pepa Plana, per primera vegada sense nas vermell 'A cada pas', de Beckett
En realitat és una adaptació. De Oh, els bons dies, una de les obres mestres del mestre –disculpin– del teatre de l'absurd. Sí, home, aquella en què la pobra Winnie apareix primer mig colgada per una muntanya de sorra, després ja del tot colgada, però ella insisteix a parlotejar, per no dir donar-li la tabarra a Winnie, perquè viure és meravellós, i amb el solet que fa avui, aquesta brisa fresca, i com ens ho estem passant de bé, quin gran dia, no importa que demà la sorra em colgui fins a dalt i en fi, em mori, perquè la sorra és una metàfora. Feia temps que Pepa Plana buscava un personatge per treure's el nas i demostrar (i demostrar-se) que per ser pallassa no cal posar-te'n. I l'ha trobat en aquesta Winnie que aquest dimecres recala al Comunal. Sense Willie –havia de ser Carles Santos, se li va morir, i va decidir que no hi hauria recanvi–, sense sorra i sense paraules, perquè aquí no parla. Però camina, perquè s'ha alliberat d'aquella cotilla. El que passa és que sempre hi ha una barrera, una frontera que no podem traspassar. Sempre. Se'n recorden dels pobres burgesos de El ángel exterminador?
