Diu Jordi Alcobé, exercint més com a canillenc que com a cònsol, que la padrina va dir sempre a tothom de vos “excepte a mossèn Ramon, que el tractava de vostè en senyal de respecte”. Avui no és que hàgim confós l’ús de vos i de vostè –més d’un hauria jurat que era al revés– ni que vos sigui una peça de museu; és el vostè que corre ja risc cert d’extinció. No passa res i, com diria mossèn Ramon, tot és gràcia, però és un signe de com han canviat les coses des que es va instal·lar a Canillo, el 1966. Ell encara no ho sabia, però estava destinat a batre tots els rècords de longevitat al capdavant d’una rectoria. És un títol menor, i li perdonarem la inofensiva vanitat. Perquè el seu somni va ser sempre convertir-se en un mossèn de poble, en un èmul de l’humil capellà de Bernanos que arriba un dia a Abrincourt carregat de dubtes. Se n’ha sortit? És el que intenta escatir a Carta d’un capellà jubilat als seus amics, que s'ha presentat  al Consell General i on mossèn Ramon ha demostrat una capacitat de convocatòria sense parangó.

El llibre, com bé diu Alcobé, ni és una carta ni tampoc l’ha escrit algú jubilat tal com ho entenem els que no hem estudiat llatí, sinó unes memòries amb totes les de la llei des dels inicis a Bellcaire, en la immediata postguerra, quan la llevadora l’aixeca en braços només sortir del ventre matern i proclama com un oracle: “aquest nen serà capellà” fins com qui diu abans-d’ahir, una trajectòria llarga i fecunda que té en AINA la materialització d’una visió i d’una vocació, i a la vegada la millor fabrica d’andorranitat: no hi ha res com trescar per les nostres muntanyes per aprendre a estimar el país. I això és el que han fet milers de nens  des que el 1983 va obrir la casa de colònies. 

Aquest és el mossèn Ramon que tots coneixem i reconeixem, perquè és l’obra de la seva vida i la que el transcendirà. Però hi ha altres mossens Ramons que ensenyen la poteta en aquesta Carta: el del seminari, on ingressa el 1950, sobreviu a la crisi del pare Quer i s’ordena sacerdot el 1963. El primer destí a Organyà; i el segon, que havia de ser Fígols, que va ser Canillo i que va ser contra tot pronòstic l’últim. Entremig, un reguitzell de suculentes anècdotes, com la mestra de Canyelles, Carme Busquets, que exercia de mestra rural com ell de capellà rural –set alumnes a l’aula– i que va ser qui li va descobrir El petit Príncep, el seu far moral junt amb el pare Guy Gisbert; o els inicis a Organyà, “penseu que a l’època a les noies no les deixaven sortir soles de nit... i no era per anar a classe de català i amb el capellà: per això vaig tenir tant d’èxit!” Per no parlar del consell parroquial que va aixecar als cafès de Canillo –cal Montserrat, cal Janer–  entre els seus companys de botifarra. 

Carta és un llibre escrit per donar gràcies –a mossèn Lluís Pujol, artífex del Janer i del Sant Ermengol, sense el qual Andorra no seria avui la que és–, a mossèn Ventura, al poble de Canillo i a tots els que l’han acompanyat, diu, al llarg d’un camí que sap exactament on acaba: al cim del Casamanya, on ja l’espera, sap, la Mare de Déu de Meritxell, on Sergi Mas el va imaginar en una estampa portentosa que il·lumina la portada i on probablement repetirà les últimes paraules del mossèn d’Abrincourt: “Tot és gràcia”.