La missa funeral serà dilluns a les 11 hores a l'església de Sant Pere màtir d'Escaldes, on residia des que al 1961 es va instal·lar a Andorra.

Amb el pinzell a la mà,  perquè els anys l'havien obligat a canviar l'espàtula per l'aquarel·la. I pintant fins a l'últim moment, segons la seva filla, Rosa. Així és com aquest matí ha mort a Escaldes Francesc Galobardes (Ridaura, Girona, 1930), el pintor de la neu, el penúltim dels nostres grans artistes de la segona meitat del segle XX, l'home que va convertir els paisatges nevats del nostre país en el tema major de la seva vida i de la seva obra, que eren el mateix. Tenia 93 anys i deixa per tant enrere una llarga i molt prolífica obra. La sort que tenim és que al desembre del 2021 Canillo va tenir l'encert d'obrir a la planta baixa del telecabina l'Espai que du el seu nom. 

Galobardes recordava en la inauguració d'aquest espai, dos anys enrere i acabats de sortir de la pandèmia, els seus inicis al país, on es va establir amb el 1961 amb la família per treballar com a empleat de banca, i els bons oficis del director de l’entitat, “que de seguida va veure que el banc no era per a mi i que portava els pinzells entre cella i cella. Va ser ell qui em va fer exposar per primera vegada a Madrid, a mi, que no havia passat mai de galeries de províncies, fins que un dia em va dir que deixés el banc i que em dediqués només a pintar”. Li va fer cas i el resultat és aquest llegat portentós, més de 4.000 obres que han portat el nom i els paisatges d’Andorra per tot el món. A Canillo en tenen un suculent tastet, mig centenar d’olis que arrenquen el 1980 amb una vista de Meritxell i que conclouen amb una altra d’Incles, el 2019. No és casualitat  que el recorregut conclogui aquest any: és quan Galobardes va canviar l’espàtula per l’aquarel·la. Coses de l’edat, deia aleshores.

Anys enrere ja havia provat la tinta i el resultat va ser portentós. Va ser amb motiu de l'exposició Canya i pedra que al 2013 li va consagrar la Fabrica Reig. Dos anys enrere encara deia que si les forces l'acompanyaven comptava a pintar-ne prou per a una nova exposició. No ha pogutser, però fins al final ha mantingut una disciplina espartana. Com ell mateix explicava, "cada dia agafo els pinzells i pinto, a l’habitació de Salita –jo li’n dic reformatori–  ara que no puc sortir a pintar a l’aire lliure, plantant el cavallet a Incles, a Prats, al Tarter, a Molleres, com havia fet tota la vida". I com molts artistes joves, que semblen obnubilats per performances, instal·lacions i altra faramalla, probablement ni saben que es pot arribar a fer. Era Galobardes pintor d’una altra època, per no dir d’una altra era? Com diu el crític català Gerard Xuriguera, “alguns artistes han triat continuar fidels a les aparences, i davant les desviacions formalistes, les neoabstraccions obsoletes i les figuracions de la constatació, reivindiquen el dret de dir les coses pel seu nom”. Galobardes, sens dubte, n’és un. La sort que tenim d’haver-hi coincidit en el temps i l’espai.

De l'espàtula a la tinta (i a l'aquarel·la)

Tornem a Canya i pedra, la seva última individual: quan molts ens demanàvem què n'havia sigut, de Galobardes, es va treure de la màniga una sèrie singularíssima en què havia passat pel particularíssim sedàs del dibuix a tinta xinesa i canya la seixantena de temples del país, recollits en el catàleg corresponent. No es tractava d'una guia del romànic ni res que s'hi assemblés. Hhi sortien totes les esglésies del nostre racó de món, amb o sense pedigrí i ordenades per parròquies, des de la més humil –posem que Santa Filomena d'Aixovall, fins a la més gore –posem que el nou Meritxell. Galobardes havia deixat de banda la pintura a l'aire lliure, i s'havia enclaustrat al taller per tirar endavant un projecte que el voltava des que es va instal·lar a Escaldes. Ja aleshores Sergi Mas, amic de primera hora, li ho va advertir: "Si pretens pintar totes les capelles d'Andorra, se t'ha girat feina". Tanta, que va trigar quasi cinc dcennis a veure aquella dèria convertida en realitat.

El cas és que s'hi va posar de debò cap al 2010. Amb la particularitat de la canya, aquesta tècnica mil·lenària i d'origen xinès i d'aparent senzillesa però que –advertia– "demana molt de dibuix, molt de nervi, molta precisió i molta rapidesa d'execució". La dificultat, deia, prové de la naturalesa de la tinta xinesa: "Has de sucar i tirar ràpid, descarregar la canya de seguida; si no, s'asseca de seguida". Ell la va descobrir els anys 50 a Barcelona, abans d'emprendre l'aventura andorrana. I des d'aleshores la va cultivar quasi en secret. El resultat, concloïa, és un dibuix "més impressionista que acadèmic". Amb un sol hàndicap: com que la paleta del dibuix a tinta només dóna per al blanc i negre, Galobardes es va veure iimpossibilitat d'atacar el paisatge nevat, la seva indiscutible especialitat. Qui li ho havia de dir al notari de la neu.

Canya i pedra demostra que hi ha vida (artística) més enllà dels paisatges nevats. Trobava ja aleshores a faltar l'alè del plein air, i es reivindicava com un dels últims pintors de cavallet: "Jo sóc fill de l'Escola d'Olot; en aquella època tothom pintava al natural, un artista sabia que estava condemnat a passar fred i a passar calor. Avui ja no és així. El jovent prefereix treballar al taller". Ho deia sense segones, com qui certifica un canvi d'era; però ho tenia clar: dibuixant a partir de fotografies, com va fer a Canya i pedra, el resultat no era el mateix. Trobava a faltar el plein air, vaja. Com trobava a faltar tants col·legues i els galeristes que el van exposar per mig món: "Tots s'han anat morint", deia.

Galobardes, en fi, es va posar a treballar en un taller d'art religiós d'Olot al 1947, en morir la seva mare, i mentre estudiava a l'escola d'arts oficis de la capital de la Garrotxa. El 1963 es va estrenar amb una individual a la sala d'exposicions de La Caixa de Pensions, a la plaça Rebés de la capital, i des d'aleshores no va parar. Al1967 funda amb altres col·legues el Cercle de les Arts i de les Lletres, al 1971 deixa el banc i es professionalitza i al 1978 es consagra amb entrada pròpia al Diccionario Ràfols de artistas contemporáneos de Cataluña y Baleares, que ve a ser el panteó de l'art català del segle XX. Va exposar a les ambaixades d'Andorra a Brussel·les (1998) i París (1999), i el CAEE escaldenc li va dedicar el 2009 una justa retrospectiva.

Com a anècdota al marge de la trajectòria estrictament artística, Galobardes es va presentar al 1979 a les eleccions municipals de Ridaura sota les sigles de l'extinta CiU i en va exercir com a alcalde fins al 1983.

[La família rebrà el condol al tanatori d'Escaldes diumenge, des de les 16 fins a les 20 hores, i dilluns, des de les 9.30 fins a les 10.30 hores. La missa funeral serà dilluns a les 11 hores a l'Església Sant Pere Màrtir d'Escaldes.]