Ara que els tenim aquí sembla el més natural de món, que en certa manera hi estaven predestinats. Parlem dels frescos de Sant Esteve, és clar, que des de l’1 d’agost pengen a la sala noble de l’Espai Columba. Però enlloc estava escrit que havia de ser així. Pensin que van ser arrencats de l’arxiprestal de la capital en algun moment del 1926, que des d’aleshores havien estat en mans de la família Bosch, i que ha costat disset anys i quatre rondes de negociacions, quatre, tancar l’acord definitiu perquè acabessin tornant a casa. Doncs bona part de la culpa que el miracle s’hagi consumat la té Juan Bosch García-Bravo. La tenia, vaja, perquè el col·leccionista català va traspassar ahir a Barcelona. Va ser ell, junt amb la seva germana Enriqueta, qui en nom de la família Bosch va portar la veu cantant en les converses amb el Govern que es van reprendre l’estiu del 2023. Primer de forma discreta, que és com es gestionen aquestes operacions. Aquell desembre tots dos, Juan i Enriqueta, es van desplaçar a Andorra per conèixer personalment l’Espai Columba, on s’havien d’exposar els frescos si l’operació concloïa amb èxit, i tancar-ne els serrells amb el cap de Govern i amb la ministra de Cultura. En van sortir tan convençuts que el 27 de febrer formalitzaven el compromís de compravenda segons el qual el Govern s’obligava a abonar en el termini de sis mesos 2,75 milions d’euros per les dues pintures murals, El bes de Judes i La flagel·lació de Crist. Així va ser, gràcies al crèdit extraordinari aprovat al maig pel Consell General, i l’1 d’agost els frescos ingressaven finalment a l’Espai Columba.

Juan, Enriqueta i la resta de la família Bosch García-Bravo, avui dispersa entre Barcelona i Santander, van assistir a la inauguració oficial, que va tenir lloc el 6 d’agost. Un acte especialment emotiu per a ells, que havien conviscut estretament i tota la vida amb els frescos, que penjaven als seus domicilis particulars, fins al punt que entre ells s’hi referien familiarment com “los románicos”. De les moltes trobades que es van prodigar des de l’inici de les negociacions en va sorgir una relació estreta tant amb la ministra Bonell com amb els tècnics del departament de Patrimoni, amb Isabel de la Parte al capdavant. Aquesta última recordava aquest matí com Juan Bosch va ser clau en la decisió final de vendre els frescos, i sobretot, que recalessin a l’Espai Columba: “Tenia molt clar que només sortirien de casa seva si era per tornar a Andorra, i així ens ho va fer saber. Òbviament, les pintures tenien un preu i ells ho sabien perfectament. Però va fer tot el possible per facilitar l’operació”. De fet, cal recordar que el preu final, aquests 2,75 milions, està sensiblement per sota de la taxació independent que n’havia fet el professor i historiador Albert Velasco, que va proposar una forquilla d’entre 2,9 i 3,5 milions.

Queden dues preguntes per respondre. La primera: per què van decidir vendre, i precisament ara, si tant ell com Enriqueta tenien un vincle tan estret amb les pintures? De la Parte va constatar que tots dos guardaven un molt bon record de la tanda de negociacions impulsada el 2008 per l’aleshores ministre, Juli Minoves, frustrada in extremis perquè el Consell li va denegar els 3,8 milions en què en aquell moment es va fixar el preu, i que aquesta bona entesa es va recuperar de seguida amb Bonell. D’altra banda, Juan Bosch era home de salut delicada, i era conscient que la relació especialíssima que ell i la seva germana tenien amb els frescos difícilment la mantindrien les noves generacions de la família. Per això va insistir tant que l’únic destí possible de les pintures era Andorra i hi va posar tot de la seva part perquè fos així. I si arriba a morir abans que es tanqués l’operació? La cosa s’hauria complicat, especula, perquè s’haurien afegit altres actors a la negociació: “No podem saber com hauria acabat, però difícilment haurien sigut més fluides, perquè amb ells dos de seguida ens vam posar d’acord”.