Ha mort Segi Mas. Poques vegades es podrà dir tan justificadament que l'art i la cultura d'un país s'han quedat orfes. Però en aquest cas és exactament així. Sergi Mas (Barcelona, 1930-Sant Julià de Lòria, 2026) deixa una obra única, immensa, necessària i insubstituïble, aixecada amb talent i amb paciència, amb humilitat i tenacitat al llarg de set decennis, des que el 1957 es va istal·lar a la casa Duró d'Aixovall. Una obra que toca tots els pals: el dibuix, el gravat, la ceràmica, la talla en fusta, l'escultura, el cartellisme, l'exlibrisme, l'etnologia i també la literatura. De fet, la seva última aparició en públic va ser dimarts passat amb motiu de la publicació de Tafetans de justícia (Medusa), el volum en què recull un grapat d'episodis, ell en deia facècies, que tenen com a fil conductor les topades amb la Batllia dels andosins que ell va conèixer en arribar al país, que, no en tinguin cap dubte, eren d'una altra raça. Com ell. De fet, ja no va assistir a la presentació d'aquest volum, el que tancava la seva trilogia de ficció (amb Cassigalls i Les Valls desitjades, perquè no se sentia amb forces. Só qu eva sortir al balcó del seu àtic a la plaça de la Germandat i va saludar els assistents. El nostre fotògraf, Facu Santana, li va fer una fotografia que avui sembla tristament premonitòria.

Però no ens abandonem a la tristesa. Sergi Mas ha tingut una vida plena, ha deixat una obra sense parangó entre nosaltres i ha mort al peu del canó i com qui diu dalt de l'escenari. Quan el vam entrevistar amb motiu de la publicació de Tafetans tenia estesos damunt la taula de treball els esbossos del cartell de la fira de bestiar, que ha il·lustrat per compte del seu íntim amic, Casi Arajol, gairebé des de la primera edició.

El cartellisme ha sigut una de les seves facetes, amb aquestes tipografies, sempre diferents, que li venen per via genètica: les va mamar a la impremta familiar que la padrina al carrer Aurora de Barcelona, avui rambla del Raval. Però la seva vocació primigènia va ser la de tallista, que va aprendre a la llotja de Barcelona. Ell mateix explicava així els seus orígens en una entrevista amb motiu de la publicació de la carpeta I floriran granalles, una estupenda iniciativa de dos bons amics seus, Manel Gibert i Txema Díaz-Torrent: "A casa meva tots eren artesans. L’avi patern, envernissador de mobles. El meu pare, encarregat d’un dels bons tallers d’ebenisteria que hi havia a l’època a Barcelona. Portaven a fer la decoració dels mobles estil Lluís XV, Luís XVI i Chippendale al tallista a aquest Borràs. Així que hi vaig entrar de forma quasi natural. Però abans havia fet d’aprenent de joier. M’encantava, però estava incòmode treballant assegut tot el dia.

Entre els seus mestres, tots avui oblidadíssims, citava Joan Morell, decorador i cartellista de Camprodon, professor seu a la Llotja. "Alguns dels grans cartells que encara circulen de la Guerra Civil són obra seva. Era un home extraordinari, que havia marxat a Sevilla a fer de torero i era una singular barreja de català i andalús, amb uns grans dots per entusiasmar els seus deixebles. I el meu pare, ebenista fi. Per fer-me un sobresou i poder anar al cine, m’enduia feina a casa i ell em feia de crític. Hipercrític, vaja.". I un gravador, l'altre gran especialitat de Sergi Mas: Joan Castells, "que tenia instal·lada al Poble Espanyol una premsa Gutenberg que s’havia construït ell mateix.  Seus són els gravats del costumari Amades i de Violant i Simorra."

Però ell es considerava per sobre de tot tallista: la llàstima, deia, "és que no em donava per viure. No vaig opder fe rmai el que m'hauria agradat. Del que més satisfet estic és d'un Sant Jordi de noguer i de mida quasi natural, un encàrrec del Consell General per al Copríncep Pompidou". També li va agradar especialment el gravat, "que m'havia donat molt de plaer, pe`ro has de tenir una vista extraodinària i un bon pols. I boix, que cada vegada escasseja més. Per això ara em dedico al dibuix amb ploma". 

Això, pel que fa a la tècnica. Però molt probablement, el toc Mas consistia en el seu tema, que sempre va ser Andorra i els andosins. Una Andorra arcàdica, humil i rústica però genuïna i raonablement feliç, sobretot vivible i humana, que naturalment fa anys, per no dir decennis, que va diexar d'existir, si és que va existir alguna vegada més enllà de la seva imaginació de menairó. Una Andorra idealitzada fins a l'extrem. I n'era perfectament conscient: "És que em surt així. Com que no tinc prou imaginació per inventar-me una història, tot el que faig té una base, un conte que m’han explicat –quan em vaig instal·lar fa 70 anys a Aixovall encara s’explicaven històries a la vora del foc– o un llibre d’aquests raríssims que té el meu amic Casi. El que falta ho completo, digues-li llicència poètica, a l’estil de com ho feia l’Esteve Albert. La llàstima és que me’n quedaran moltes al pap.

I la picaresca. Dels seus primers temps, quan va obrir una botiga taller a ll'era de ca l'Alionó, a l'antic carrer de la vall de la capital, en recordava no només l'episodi del sicari de Dillinger que relata a Tafetans sinó la quantitat de talles romàniques de la Mare de Deu de Meritxell que haven sortit de les seves mans i que col·locava sense manies als viatgers que es creien tan llestos d'estar comprant duros a quatre pessetes: "Per fer bullir l’olla imitava una marededéu o un Crist. Jo no deia res, però si el turista, tot il·lusionat, m’oferia 300 pessetes per un Crist que ell creia gòtic, jo no era ningú per desenganyar-lo. N’hi pot haver un centenar... I no ens oblidem del Gran Enigma Andosí, el devastador incendi que va arrasar el santuari vell de Meritxell. Com vostès comprendran, el en tenia la seva personalíssima hipòtesi, del que havia passat, i no coincidia precisament amb la versiñó oficial d'iun incendi fortuït: "Només sé que tres mesos després de l’incendi van robar la Mare de Déu de Canòlich, però se’n van endur la còpia que el mossèn havia tingut la precaució d’encarregar-me. I poc després, la campana de Sant Pere del Tarter, que va aparèixer al cap d’uns anys en un confessionari de París! Molta casualitat, no creus?"

També li vam demanar sobre la mort. Era inevitable, perquè tenia 90 anys i a aquestes edats la Parca és una espasa de Dàmocles sempre present: "És clar, que hi penso. I no és que em faci por. El que em fa por és agafar el virus [l'entrevista se la vam fer just després de la primera onada de la pandèmia] i morir ofegat. I també que la col·lecció d'art popular que tinc, modesta però que he recollit al llarg de tota la vida, s'acabi perdent. Ningú no la vol, i se n'anirà a fer punyetes. Una llàstima".