Ara sí. Per fi. Tècnics de Patrimoni van desfilar la setmana passada per Sant Serni de Nagol per avaluar in situ l'estat de la tarima de fusta que el 2017 es va instal·lar subreptíciament i a iniciativa de la parròquia de Sant Julià sobre el sòl de la nau. L'objectiu declarat és desmantellar-la, i fer-ho de seguida que ho permetin les condicions meteorològiques. A la primavera, com a molt tard, perquè els membres del comitè avaluador de la Unesco que al juliol visitarà la desena de monuments andosins de la candidatura sobre la construcció de l'Estat dels Pirineus es trobin el nyap resolt.

De moment, l'únic que des de Patrimoni tenen clar és que la tarima desapareixerà. Una altra cosa és què passarà després, i en bona part dependrà del que els tècnics s'hi trobin a sota una vegada la retirin. Tampoc hi ha gaires opcions: la conservadora consistiria a restituir en la mesura del possible el paviment anterior a la intervenció del 2017, amb les rajoles de pissarra i el morter de calç per rejuntar els buits entre pedra i pedra. Una opció intermèdia seria instal·lar-hi una tarima menys agressiva que els llistons de fusta d'un invasiu color marró fosc que hi ha avui. La tercera, un sòl de vidre que cobreixi el paviment original de la nau, la solució que es va utilitzar a Sant Serni de Canillo, sembla definitivament descartada.

La intervenció resoldrà una absoluta extravagància patrimonial, perquè la tarima la va instal·lar com ja s'ha dit la parròquia de Sant Julià sense el preceptiu estudi previ de Patrimoni. Pitjor encara, perquè el ministeri de Cultura hi va aportar 7.000 euros. Des del primer moment va concitar les crítiques del més eminent dels nostres restauradors, Eudald Guillamet, que ho va definir sense pèls a la llengua: "Les pintures van per un costat, i el paviment, per un altre: és un fals estètic". Es referia, és clar, als frescos de l'arc i de l'intradós, coetànies de la consagració del temple, el 1055, les pintures romàniques més antigues que han arribat fins a nosaltres i que el mateix Guillamet va redescobrir, el 1976, i restaurar, el 2011. L'argument de la parroquial per a aquells fets consumats va ser facilitar l'accés de feligresos i visitants. Aquest serà, de fet, un dels criteris de la intervenció en curs, fer compatible l'ús litúrgic i el patrimonial, fins al punt que s'habilitarà el caminet d'accés des de l'aparcament per a persones amb mobilitat reduïda, cosa que el 2017 es va passar per alt. D'altra banda, cal concretar que a Nagol no s'hi diu missa de forma ordinària, sinó només amb ocasió de celebracions com batejos o casaments.

Un altre element discutidíssim que també té els dies comptats és el paviment de fusta del porxo, que representa en opinió dels tècnics de Patrimoni un risc evident en cas d'incendi. També aquí caldrà comprovar l'estat del nivell original i calibrar quina és la solució òptima. 

Les higièniques presses que li han entrat al ministeri per desfer aquell nyap vuit anys després cal atribuir-les a la candidatura de la Unesco, que enfila ja el tram final. L'examen decisiu, com ja s'ha dit, serà al juliol, i a banda de Sant Serni de Nagol queden pendents sengles intervencions a Sant Miquel d'Engolasters i a Sant Martí de la Cortinada, que constitueixen la part andorrana de la candidatura amb Sant Joan de Caselles, Sant Romà de les Bons, Sant Climent de Pal, Santa Coloma, la Roureda de la Margineda, Sant Vicenç d'Enclar i Casa de la Vall. La decisió final, a la 49a sessió del comitè del patrimoni mundial, que tindrà lloc el juliol del 2027 en una seu per determinar.