Ha mort Xavi Fernández, el Sisquet de cal Sinquede. Aquesta matinada a l'hospital de Meritxell. Un cop duríssim per a l'escena nacional, perquè el Sinquede (la Seu, 1960) n'ha sigut una figura impresicindible, amb especial intensitat des que a mitjans anys 90 va fer el pas de consagrar-s'hi si no a temps complet, com a mínim amb una dedicació que li va permetre tocar-ne totes les tecles: actor, director, productor, professor i també autor. El teatre va ser la seva gran vocació, i la banca, de la qual va acabar abominant, l'ofici amb què es va guanyar les garrofes al primer tram de la seva vida, amb el capítol digne de pel·lícula de l'atracament (doble) de l'oficina de Crèdit Andorrà de Canillo que ETA va perpetrar a mitjans anys 80, que ell va viure en primeríssima persona i que recordava amb amb una rialla descreguda pels episodis de picaresca que van envoltar-lo. 

Entre el 1996 i el 2008, i al costat de Pere Tomàs, va formar part del Grup estable de l'Aula de teatre de la capital, el forn on es va coure tot el que ha passat després als escenaris d'aquest país -hi va dirigir La soga, El somriure del guanyador- i també de Somhiteatre, la primera companyia amb intenció de sortir del pur amateurisme (Farses medievals, Sopar a quatre manys, Dakota, L'última copa), i anys enrere en recordava la producció de El xal, un Mamett major amb un aleshores debutant Roger Casamajor, perquè es va haver de tallar la barba per exigències del guió -el seu personatge duia perilla. Mai més no ho va fer fins que al 2013 va pujar a l'escenari de les Fontetes el que sens dubte va ser el gran projecte de la seva vida: Un any de la nostra vida, que ell mateix va escriure, dirigir, produir i protagonitzar. Un muntatge que partia del fets extraordinaris que es van produir el 1943 -la incursió de la Gestapo a l'hotel Palanques, el paper de Radio Andorra en les xarxes de passadors, la presa de possessió del bisbe Iglesias i l'execució de l'últim condemant a mort, tot això en el convuls context de la II Guerra Mundial i de la duríssima postguerra espanyola- per extrapolar-los a l'Andorra d'avui. Es va tornar a tallar la barba bíblica i marca de la casa perquè no era versemblant que el seu personatge, el Ton, en dugés a l'Andorra dels anys 40: "Pensa que fins ben entrats els 70, a pagès una barba com aquetsa era sinònim de polls i de brutícia".

Un any de la nostra vida, inicialment firmada amb el pseudònim de Llimois, va ser possible gràcies a una intensa campanya de micromecenatge, es va estrenar a les Fontetes i va fer una minitemporada amb sis funcions, sis, seguides, una autèntica proesa per als nostres estàndars. "Que consti que mai no m'ha agradat actuar i dirigir a la vegada. Sempre m'han semblat dues perspectives incompatibles, i ara mateix ho estic tornant a comprovar. Però l'actor que havia de fer el meu paper -Pep Puy- finalment no ha pogut, als que pensava que encaixarien amb el personatge del Ton, l'amo de la fonda, tampoc no els anava bé, i l'he hagut d'assumir jo. Era això o abandonar el projecte".

No el va abandonar, afortunadament, i sobre el pas inèdit de baixar de l'escenari pe posar-se a escriure en tenia també reticències: "Soc molt autocrític i mai no m'acaba d'agradar el que escric. Un any de la nostra vida va néixer d'un encàrrec que partia d'un conte inèdit de Dolors Bartrina, L'anell de casament. Se'm va demanar que hi hagués alguna referència a la Constitució. No ho veia gens clar i se'm va ocórrer buscar una xifra rodona: què passava a Andorra el 1943, mig segle abans de la promulgació de la Carta Magna? I va resultar que moltíssimes coses?"

Verb i ploma esmolada

El verb del Xavi va ser sempre i fins al final tan esmolat i tan crític com la seva ploma, com hem tingut el privilegi de comprovar els lectors del Bondia des que es va incorporar a la secció d'Opinió el juliol del 2016. Al llarg d'aquests vuit anys ha publicat prop d'un centenar d'articles que no tenien manies a assenyalar amb noms i cognoms els que ell considerava culpables de la deriva política dels últims temps, amb especial atenció a la inexistència d'una estratègia clara en matèria cultural: "La cultura és una llosa, falta algú que miri més enllà, que sigui capaç de veure-hi a mitjà i llarg termini, que estigui convenut que la cultura pot generar riquesa i llocs de treball, que no és només una font de despeses".

Això ho deia el 2010 amb motiu de l'estrena de Kràmpack, al capdavant de Lapsus Teatre, però qui gosaria dir que tres lustres després hem millorat gaire?" També aleshores reflexionava en veu alta sobre l'ofici d'actor i la precarietat en què treballaven les companyies locals, essenciament amateurs: "Fer comèdia és el més difícil que hi ha. En concret: el que és difícil és fer-ho bé, perquè normalment l'espectador riu del comediant, no amb el comediant. Se'n fot, vaja. El que costa és fer que rigui de la situació, no perquè coneix l'actor i li fa gracia veure'l a l'escenari".

Sobre la projecció de la classe mitjana i amateur del teatre nacional ho tenia clar: ""Hi ha a qui ja li esta bé fer una obra l'any i hi ha els professionals que viuen d'això. El nostre problema pendent és el pas intermedi: quina sortida tenen? A Canillo, per exemple, hi actua aquests dies la companyia de la Passió d'Esparraguera, que és tan amateur com qualsevol grup d'aqui, excepte l'ENA. La diferència és que ells fan bolos fora del seu poble. A nosaltres ens falta la infraestructura mínima: desplaçaments i tramits duaners ho compliquen i ho encareixen tot de tal manera que és inviable somiar a buscar bolos a Catalunya". I si el volen escoltar, és una de les veus dels audovisuals de la Casa Rull.

El Sinquede, en fi, es va prodigar a la televisió (Entre el torb i la Gestapo, la minisèrie inspirada en la novel·la homònima de Francesc Viadiu drigida per Lluís Maria Güell i estrenada el 2000 a TV3, i també el podem veure a la telemovie La Sucursal, a de nou a l'autonòmica catalana, i a la pel·lícula Amor idiota, de Ventura Pons), i els últims anys, ja semiretirat de la primera fila teatral, es va reinventar com a empresari hosteler amb La Minjadora del Sinquede, primer a la plaça de les Arcades de la capital i avui a la de les Fontetes de la Massana. El sobrenom amb el qual l'hem acabat identificant prové de Bonaventura Casal, l'hereu de cal Sinquede, avantpassat no sabem si real o imaginari en qui es va reencarnar per a una campanya de visites teatralitzades i que es va acabar convertint en el seu alter ego: ja no sabíem on acabava el Xavi i on començava el Sinquede, o al revés.