Adéu, planeta Andorra

“Vam deixar Andorra, el país que gasta nom d’un remot planeta, amb el convenciment que era molt, molt improbable que hi tornéssim mai. Però ens va agradar: per les montanyes, per la cordialitat i per la història. Goodbye, the planet of Andorra!” Aquestes són les penúltimes paraules que ens dedica Vitali Vitaliev al capítol andorrà de Little is the Light: el periodista i escriptor ucraïnès hi relata el periple que el 1994 es va marcar en plan reporter gracioset per onze microestats europeus -els de sempre, més el Mont Athos, les illes Fèroe, l’illa de Mann i un Principat fabulós anomenat Seborga, barreja de tots els anteriors i que descobreix curiosament a Andorra... de la mà de Roser Jordana!

Si en parlem avui és perquè Vitaliev acaba de publicar la segona edició del patracol -no hi toca ni una coma: la trobaran a la Biblioteca Nacional- i perquè el gran Bill Bryson li dedica un ¿malintencionat? elogi -“Entretingudíssim: el millor Vitali”- que ningú que hagi llegit Una breve historia de la vida privada pot passar per alt. I què caram, ja n’hi ha prou dels viatges plistocènics del National Geographic, i de la Coutume del vuitcentista Brutails: per fi un viatger contemporani que s’ha dignat a visitar-nos i que ha tingut el detall d’explicar-ho! Doncs aquest és Vitaliev. Una altra cosa, ja els ho avanxcem ara, és el resultat. Per les pàgines de Gibanmamorga -capítol que compartim, que hi farem, amb Gibraltar, Malta, Mònaco i, de nou, Seborga- hi desfilen un grapat de personatges reals, des de -ja ho hem dit- Roser Jordana -“An attractive middle-aged woman”: l’ha conegut a l’oficina de turisme, és clar, i se la troba al vespre, tornant cap a casa, cosa que li susicta una interessant digressió: “Al món encara hi ha llocs on pots anar caminant a treballar”- fins al subsíndic de l’època, Miquel Areny i el cap de Govern, Òscar Ribas -som al 1994.

Boris, més o menys

Endut per una fina ironia que exhibeix sense manies (ni prudència) a la mínima ocasió, el periple de Vitaliev és una mina d’anècdotes més o menys apòcrifes i que tenen una vaga, remota relació amb la realitat: d’entrada, l’home agafa el tren de Barcelona a la Tour de Carol, i diu que quan el comboi passa per la Seu (?) se li apareixen els cims nevats dels Pirineus. Mal començament per a un reporter. No hi falta, és clar, la reglamentària referència al contraban -“Jugar a contrabandistes i duaners encara és una de les principals distraccions dels nens andorrans”- ni una escapada a Pyrénées per comprar un pijama, com ho senten, i que li serveix per concloure que els conjunts que hi venen, a preus que freguen els d’un Ferrari, només són aptes per a la butxaca d’un milionari.

La visita al subsíndic Areny va precedida per un pintoresc excurs sobre el tractament protocol·lari que li deu. Sostè que Jordana li aconsella dirigir-s’hi com a “Your Lordship” -Sa Senyoria, quan tots sabem, i Jordana la primera, que el que toca és Molt Il·lustre Senyor!- i no pot reprimir la gràcia: “Si anem a veure el subsíndic, potser li podria dir... ‘Sublordship’”. Més: els forats dels murs de Casa de la Vall li inspiren la teoria que servien de niu als coloms missatgers que “fins no fa gaire” eren l’únic servei postal del país, evoca d’oïde si a la ba-ba-là l’episodi de Borís Skossyreff, “rus extraordinari que durant un breu període, als anys 20, es va establir a la casa de la Vall, es va autoproclamar -ja ho saben- Príncep d’Andorr ai va promulgar una Constitució, i que deportat finalment per ordre del bisbe, va morir “alguns anys després a l’exili portuguès”.

Doncs ni era rus (sinó lituà), ni va ser als anys 20 (sinó al 1934), ni es va instal·lar a Casa de la Vall (sinó a l’hotel Andria de la Seu) ni va morir a Portugal (sinó a Boppard, Alemanya, el 1989). Entre les notes d’ambient més estupendes que recull mereix lloc destacat la visita a la presó, aleshores a Casa de la Vall, i on segons ell, “fins no fa gaire les claus li eren confiades al reu més veterà, que era qui gestionva el règim de visites dels reclusos”. Xauxa, vaja. En el que l’encerta de ple, en fi, és en la definició del santuari de Meritxell. Del de Bofill, s’entén, un artefacte que ben bé podria passar pel creuament, diu, “d’un minaret islàmic amb l’aeroport Charles de Gaulle de París”. Li va sortir de l’ànima i -per una vegada en la seva escapada andorrana- la va clavar. A Bofill encara li hauria agradat.