‘Stylus Phantasticus’, retolen el programa. En fem cinc cèntims?
Som-hi! És un repertori exuberant, amb molta bellesa, molt de virtuosisme, molts llenguatges de composició. Tots tenen en comú aquest estil de composició, l’stylus phantasticus, molt creatiu, que buscava els límits de l’expressió de cada instrument. Però cada autor, amb un llenguatge molt diferent. Això en fa un programa molt ric. 

 Per exemple.
Buxtehude té un punt molt especial: Bach l’admirava tant que va fer un llarg viatge a peu per anar-lo a conèixer. També  va anar a conèixer Reincken, que era un dels organistes més coneguts del moment, un mestre de la improvisació. Es veu en les seves composicions que era organista, per cert, es nota molt en com escriu per a violí. Té uns girs molt peculiars per a les cordes. És molt especial. 

 Rosenmüller, Pachelbel.
Rosenmüller, ja ho veureu, té molta frescor, molta espontaneïtat. Era una època encara en què els autors no eren tan narcisistes, simplement se sentien agraïts de tenir aquell talent d’escriure música. Això és el que traspua la seva obra, és tota molt fresca, sense la sofisticació de l’ego. En aquest sentit, és una música molt emocional, que va molt directa al cor de l’oient. Pel que fa al cànon de Pachelbel, tan conegut, volíem que la gent veiés en quin context es va compondre. 

 Muffat. 
Va ser també un gran teòric i alhora un compositor que va connectar molt amb la bellesa, amb transmetre alguna cosa que arribi a les persones. És una música molt generosa, fluïda, et connecta amb la vida. 

 ... i Bach.
Naturalment, per acabar el programa. Mostrem tot allò que va nodrir la seva genialitat. Tenia un esperit curiós i incorporava allò que hi havia al seu voltant a la seva obra. 

És un compendi de noms molt coneguts i d’altres que a penes ens sonen. 
Això hem volgut fer, sí, definitivament. Són noms a vegades mal coneguts fins i tot entre els músics que no es dediquen a la música antiga, és un repertori que per aquí toquem molt poc. Per què? Qui ho sap? Potser simplement per injustícia històrica. Per al públic és interessantíssim, creiem, deixar-se portar per aquesta sorpresa. 

Una interpretació amb criteris historicistes, però amb molt espai a la improvisació: com es conjuga?
Tenim manuscrits de l’època, és clar. Muffat, per exemple, dona unes indicacions molt clares: com fer una lligadura, quan canviar la posició... Així que tens molta informació sobre com volien que s’interpretés. Ara bé, també hi havia moltes maneres de tocar. Nosaltres també ho estem interpretant. Es tracta de buscar l’equilibri entre tenir una informació profunda i fer com et dicta la teva creativitat, l’espontaneïtat. Això també dona peu a la improvisació. 

La música antiga?
Diguéssim que quan estudiava violí modern ja tenia una manera de tocar que em corregien. Vaig començar a escoltar enregistraments de gent com Veronika Hagen: era realment com m’agradava, com connectava, aquests contrastos, aquestes ganes de llibertat, d’expressivitat i, sobretot, on el protagonista és la música, no l’autor, no el geni creador que sorgiria en el romanticisme. Aquest grau d’humilitat realment em va captivar. Estan molt allunyats del jo-jo-jo i fan que brilli la música, sense cap narcisisme ni pretensiositat.

Interessant reflexió.  
M’interessa anar a la font de la música i jo mateixa aconseguir aquesta humilitat. 

Diu que la música ens reconcilia amb nosaltres, ens dona salut.  I ho diu amb coneixement de causa.
Sí, vaig fer un màster on es parlava de cures pal·liatives.  És com una manera de regalar la meva música. Però sense arribar aquí, ja en l’àmbit físic, amb la vibració. A banda, és un llenguatge tan ric, que connecta amb tantes parts de tu, algunes inconscients, que t’està fent un bé sense que ni te n’adonis. Una frase musical et dona pau, la cerca de la bellesa, la puresa... 

O sigui, que del concert sortirem una mica curats. 
Tant de bo! Connectats amb la llibertat de l’esperit.