En més d’una ocasió es devia quedar perplex, Joan Aixàs, en rebre un pacient a la consulta i que li digués que estava “espatllat”, “trencat” o que tenia un “coltro a la cama”. O “avarícies”. Calia, naturalment, saber què dimonis li passava i trobar l’equivalent d’arrel grecollatina per on es mou el llenguatge mèdic. Resultava que a l’espatllat li feia mal l’esquena, el trencat patia una hèrnia i el coltro acabava sent un bony. Les enigmàtiques avarícies, unes més prosaiques varius. Els termes han acabat sent entrades de Paraules que m’agraden, volum que recull el parlar de les comarques pirinenques, amb preferència per l’Alt Urgell, pensat per ser una eina de consulta. Es presentarà dijous al vespre a Sant Domènec. 

I aquesta afició del galè per les paraules?, li preguntem. “Què va ser abans, l’ou o la gallina? No ho he sabut mai. El lèxic sempre m’ha interessat, sempre he sentit feblesa per l’origen de les paraules”, confessa. Especialment per les que es diuen llengües mortes, interès que se li va aguditzar els anys de la Facultat de Medicina, però que ja covava feia temps. 

Així que després de publicar articles en diferents mitjans, recollits a Contrapunts des de l’Alt Urgell i Contrapunts des del Pirineu, editats el 2010 i 2017, arriba aquest Paraules que m’agraden (llibre que nodreix i es nodreix d’un grup de Facebook homònim). Hi ha, naturalment, aquells termes que van ser motiu de sorpresa mentre exercia com a metge i cirurgià. “Jo havia de saber què m’estaven dient. Venien i s’expressaven en el seu subdialecte, que per a mi podia ser estrany, però ells l’empren amb tota normalitat”. Aixàs es va adonar de seguida que, a banda de l’interès que li despertava com a entomòleg de les paraules, ja era bo incorporar aquest lèxic local per al tracte amb els pacients: “Et trobaven còmplice, empàtic, perquè s’hi poden comunicar amb normalitat”. 

S’hi va trobar localismes molt clars ‒“ho comparo amb els peixos de la Costa Brava, que cada deu kilòmetres canvien de nom”‒, i que en aquestes valls tan estretes, tan tancades, s’han pogut mantenir. Igual que a Andorra, puntualitza, on la llengua està més estudiada i reivindicada, “mentre que per aquí ens ha costat més”, malgrat la feina de gent com Josep Espunyes i tants d’altres, entre els quals esmenta David Gálvez per Andorra, o Marià Cerqueda. O la feina que havia fet Rosalia Pantebre. “Però de manera encara no gaire protocol·litzada, tot i que la feina és infinita: contínuament apareixen noves entrades”. 

Entre estribocs i pamorts
Lamentablement van camí de caure en desús. Com estriboc, un localisme del Baridà que fa referència a una persona molt rude, de tracte difícil, esquerpa. Un grau per sobre de l’orc pirinenc. També pamort (i pamorta, especifiquem-ho), aquella persona que no sols és antipàtic sinó que sempre es creu carregat de la raó absoluta, defineix. Nyaufar. “Fa poc li vaig escoltar a una persona de Nargó, que s’estava afaitant i es va fer una ferida al llavi: m’he nyaufat el llavi”. I així fins a 4.500 paraules. 

Algunes recullen aquesta ironia sorneguera del pagès: per Pont de Bar acostumaven a agafar el frare abans d’anar a dormir. No era més que un recipient que s’omplia de brases calentes per escalfar el llit en les nits gelades. Probablement algú en devia fer broma i va fer fortuna, així que el terme va passar a formar part del lèxic local. 

Fonèticament, puntualitza, també hi ha particularitats que apliquen les diferents valls. Com la monoftongació. “Fan més relaxada la parla, eviten tantes consonants dins de la paraula”. Ho exemplifica amb un topònim comú: la Guàrdia. Etimològicament, explica, l’origen és la guarida, el lloc on es posaven a recer quan feia mal temps, “però fonèticament s’ha anat acomodant, i en deien la gòrdia, que va acabar quedant com a pronúncia local en alguns llocs, un fenomen molt característic”. 

Andorra i el Seminari
Andorra, indica, forma part d’un tot amb Bescaran, Estamariu i la Seu, lingüísticament parlant: d’antuvi es baixava de les valls per aquella banda, així que la parla es barrejava fàcilment. 

També funcionava com a gresol de la parla el Seminari: entre el mig miler d’alumnes que hi convivien n’hi havia que venien de la Ribagorça, el Pallars, la Cerdanya, Andorra i la comarca de l’Alt Urgell. “Molts s’hi van quedar després, i sermonejaven, es relacionaven, amb el seu accent familiar, matern”, barrejat amb la llengua escrita que els havien ensenyat. “Això vol dir que la Seu és una zona de transició i que l’Alt Urgell acaba tenint un dialecte que és una barreja. Te’n vas a Alàs i comences ja a sentir signes de català oriental”. Als de la Seu, aprofita anècdota per concloure, se’ls deia pixatinters, per tanta gent d’origen pagès que baixava per guanyar-s’hi la vida en feines d’oficina.