Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, la Fada Ignorant, poesia, Martín Blanco, Imbernon, Guillet, la Puça
Andorra, la Fada Ignorant, poesia, Martín Blanco, Imbernon, Guillet, la Puça

‘Agonizo en un sitio sin memoria’


Escrit per: 
A. L. / Foto: Màximus

Algun dia li haurem de fer un monument, a Toni Fernández. Per molts motius, però avui toca parlar d’aquesta dèria seva tan marciana de cedir una nit al mes l’escenari de La Fada perquè quatre il·luminats que encara creuen en la poesia hi recitin uns versos perfumats d’absenta. D’acord: potser ja ni existeix, l’absenta, però no ens posarem ara llepafils. Parlem, en fi, de Veus, aquest espai insòlit, únic, irrepetible, que assistirà demà al part d’un nou i inesperat poeta: Martín Blanco. Diu l’il·lustrador canillenc que no s’ho hauria imaginat mai, que en els seus vint anys de trajectòria com a artista visual el seu contacte amb l’escriptura es limitava als textos de Fragilidad evidente –de moment, en format digital– i poca cosa més. Però que un dia d’ara fa un mes, per concretar, es va llevar amb l’impuls irresistible de seure al teclat i tac-tac-tac. L’endemà, igual. El dia següent, també. I fins avui: “Fa un mes que no dibuixo res; només escric.”

El resultat són el mig centenar de poemes que demà recitarà a la sessió de clausura del cicle Veus d’aquest curs, al costat de Richard Imbernón, un habitual de La Fada, i de Ferran Guillot, de qui haurem de parlar qualsevol dia d’aquests. Que no s’hi esperi ningú una poesia torturada com ho és la seva obra gràfica; tampoc –perquè ens en fem una idea aproximada, ni que sigui per oposició– la poesia espessa, críptica i noucentista d’un Arnau Orobitg. Blanco és als antípodes lírics, destil·la uns versos directes en un llenguatge quotidià, sense impostures ni extravagàncies lèxiques. Sense diccionari, vaja, que apel·la a l’experiència vital, la seva i la del lector, que ens parla, és clar, de l’amor, la mort i també de cuando era más joven –amb el permís de Sabina–, i que sona exactament així: “Dos habitaciones sucias/ con colchones en el suelo/ cervezas en la nevera/ y nuestros cuerpos/ preparados para la batalla./ Como sacrificando vírgenes/ para dioses antiguos./ Y éramos felices./ Nadando.”

Adverteix sense manies que ha sigut un lector tan eclèctic i compulsiu com aliè a l’experiència poètica més enllà de l’anomenat realisme brut –Carver, Bukowsky i anar fent: “Dir que són les meves referències seria una pedanteria insofrible en algú que, com jo, acaba de començar.” Ianquis de banda –ell sabrà– un el posaria al sac d’un Karmelo Iribarren, basc de Sant Sebastià, i de l’asturià José Luis García Martín. Sobretot, en el gust pel tirabuixó: “No tengo nada que contar./ Sin embargo hablo./ Como todos./ Disfrazando mi ignorancia/ con palabras de alquiler.”

Instintiu i visceral

Blanco és, òbviament, un poeta en formació. Com a molt, perquè ell és el primer que firmaria les paraules de –aix– Gloria Fuerte: “Todo el mundo puede escribir versos y no ser poeta; solo el poeta puede no escribirlos, y serlo.” Sap que els seus dos decennis com a il·lustrador no constitueixen cap aval per a la nova faceta “perquè les paraules tenen poc a veure amb les imatges, i tots sabem parlar, és evident, però escriure és tota una altra cosa”. Que li queda molt de camí per recórrer fins a arribar a tenir una veu literària, l’estil personalíssim que qualsevol que hagi passat uns minuts davant de la seva obra gràfica ensumarà a quilòmetres de distància. Ja ho veurem, si hi arriba. Però diu que la cosa va de debò, que avui mateix reprendrà la il·lustració però que en endavant la compaginarà amb l’escriptura des de la convicció que una i l’altra no només són compatibles, sinó que es poden potenciar, “de la mateixa manera que un dia agafo el llapis i l’endemà, el digital, ara ho faré amb el dibuix i la poesia”.

O el relat curt, que és un altre dels gèneres que ha tingut temps de tocar des que va caure del cavall i hiperactiu com és. De moment, tot plegat li ha servit per obrir una porta que d’altra manera difícilment hauria travessat, diu. I s’explica: “Quan m’hi vaig posar vaig tenir la sensació estranyíssima que retrocedia deu, quinze anys enrere, als primers temps que treballava amb el digital i lluitava per trobar el meu camí com a il·lustrador. Aquella sensació que ho treus tot de dintre, pràcticament sense digerir, a pèl.” La poesia de Blanco, en fi, és instintiva, visceral, precisament perquè ell és un outsider, sense antecedents ni pretensions literàries: “Els anys a la facultat de belles arts t’acaben condicionant, d’una forma o altra; com a poeta em passa justament el contrari: com que no tinc cap formació ni cap bagatge, no tinc cap condicionant.” Extrem que també té el seu costat fosc: la falta de recursos tècnics, d’ofici.

Amb tot el que precedeix, ¿se n’ha sortit, Blanco? Jutgi el lector mateix: “Extraño las épocas/ en que los problemas/ se arreglaban sin hablar./ Extraño./ Ahora lejos/ la noche arrecia/ y yo agonizo en un sitio sin memoria.” I si es demanen pel Blanco il·lustrador, tranquils: a l’octubre el veuran a l’Era d’Ordino en la primera individual (exprés) des del 2011, i al desembre, a Puigcerdà amb Philippe Lavail.

Concurs de cançó d’autor a la Fada

Era el que li faltava a la Fada Ignorant: un concurs de cançó d’autor destinat a músics no professionals. I ja el té: el local n’acaba de convocar la primera edició i les bases ja es poden consultar al Facebook de La Fada. Els candidats hi han d’enviar una maqueta en format digital i amb dos temes propis abans del 15 de setembre. Entre tots els candidats, un jurat seleccionarà els que accediran a les semifinals, que tindran lloc els dies 8 i 9 d’octubre i d’on sortiran els deu finalistes, que el 22 d’octubre competiran pel premi final: concert a La Fada i cedé amb el productor Rosazul.

Andorra
la Fada Ignorant
poesia
Martín Blanco
Imbernon
Guillet
la Puça

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte