Àgora: “Primer de tot cal creure-hi”

“Primer de tot cal creure-hi. Sense aquest pas previ, poques polítiques culturals es faran.” Aquesta és la sensata però en absolut evident conclusió en forma de crida, lema, motiu o com se’n vulgui dir del Manifest del Dia de la Cultura, que cada any organitza Àgora Cultural, que va tenir lloc ahir al vestíbul del Consell General i que va llegir el president dels Fallaires, Santi Sánchez, l’entitat que aquest curs, tan oportunament, exerceix el secretariat d’Àgora.

Ja ho saben: creure-hi. ¿I com es fa, això? Doncs fàcilment, o no tant: els ciutadans, “fent nostres totes aquelles expressions culturals que ens defineixen com a poble, perquè la cultura neix, creix i es desenvolupa des de les persones”; i les associacions, “amb la necessària tasca pedagògica per difondre i ensenyar el que ha fet créixer aquest país amb totes les seves particularitats”.

Creure-hi, en fi, és per Sánchez, pels Fallaires i per Àgora el pas previ per exigir dels poders públics unes polítiques culturals “ben definides”, “objectius clars” i “dotació pressupostària suficient per dur-les a terme”. I tot això, des del convenciment que les polítiques culturals són el termòmetre ideal per comprovar “el model de societat que un govern vol per al seu país”, que aquest model no es pot regir per criteris “purament economicistes” i que invertir en cultura és invertir en “la gent”. Cultura, en fi, és “identitat, cohesió, diversitat, creativitat, preservació del patrimoni... i també una eina de projecció turística”.

Manifest, com veuen, reivindicatiu però dintre d’un ordre, que és el que toca, que va tenir a més el rar privilegi de ser llegit –i cal suposar que escoltat– al mateix parlament on ressonen encara els ecos de l’últim debat d’orientació política, amb una sola referència, una, a la política cultural, per part del cap de Govern: a compte dels museus. Així que a banda de ciutadans i entitats, caldrà reclamar que també hi creguin els que manen, en la cultura.

Els que sí que hi creuen –com a mínim, a criteri d’Àgora– són els guardonats amb els premis de l’entitat de l’últim curs. Amb sorpresa d’última hora, perquè a més del bibliòfil i activista Casi Arajol; Andreu Cardona, fallaire històric, i la comunitat salesiana que durant mig segle i precisament fins aquest curs, que se’n van, ha regit el destí del Col·legi Sant Ermengol, l’entitat va premiar el cor i el cervell de l’artefacte, Àngels Mach i Antoni Pol. O al revés. El cor, el cervell, els pulmons i el que calgui, perquè l’una i l’altre són els personatges providencials sense els quals és inimaginable l’existència de la Societat Andorrana de Ciències i probablement també la d’Àgora mateix: representants tots dos d’un activisme incansable, de vegades ubic, imprescriptible, imprescindible i insubstituïble. Àgora ho justificava, com si calgués, “per l’aportació a la cultura andorrana a través de la promoció i la divulgació, posant el coneixement científic a l’abast de tothom, fomentant el debat creatiu i rigorós sobre qüestions de rellevància per al país, i connectant actors i entitats de dintre i de fora de les nostres fronteres”.

Amb ells, ja s’ha dit, també van rebre homenatge Cardona, fill del Puial, emprenedor i fallaire que va ajudar a recuperar la tradició, estroncada entre el 1960 i el 1987, així com Arajol, ànima de la Fira concurs de bestiar i activista múltiple. El director del Sant Ermengol, el pare Xavier Brines, va recollir el guardó en nom dels salesians.