Lluís Capdevila, sí. ¿Que no li diu res, aquest nom? Malament, perquè resulta que som davant del memorialista més gran que han donat les lletres catalanes —els dotze volums de la Història de la meva vida i dels meus fantasmes, nou dels quals continuen inèdits— a banda de l’autor de Cançó d’amor i de guerra, la més cèlebre de les sarsueles escrites en català, i del Llibre d’Andorra, “el volum més deliciós i ferm que s’hagi escrit mai sobre el nostre país” —i és paraula de Sergi Mas, quasi res—. Un home que va triomfar a còpia de vodevil al Paral·lel dels anys 20, que va formar part de la madrilenya tertúlia del Café Pombo i va rivalitzar amb Valle-Inclán i Benavente, director del diari La Publicitat —l’òrgan oficial d’ERC durant la Segona República— i amic íntim de Companys —ja ho saben: el president màrtir—, comissari polític durant la Guerra Civil, exiliat de primeríssima hora —primer a Acs, després a Poitiers, on va exercir com a professor de literatura espanyola— i estiuejant d’honor des de finals dels anys 40 a cal Nagol de Sant Julià, on es va instal·lar en jubilar-se i on va morir el 1980.

Doncs aquest tros d’home que és a més el culpable del bo i millor del catàleg històric d’Editorial Andorra —Max Aub, Gómez de la Serna, Zamacois, Sender i anar fent— i avui absolutament al marge de la memòria pública —no té ni un carrer, ni tan sols un raconet al seu nom—, és el protagonista del pròxim número de la revista Àgora, que es presenta dimecres a La Puça amb articles de Júlia Fernández i Fabiola Sofia Masegosa, que repassen la seva figura com a literat i comediògraf, i una personalíssima evocació, ¿com podia ser d’altra manera?, de Sergi Mas, que el va tractar amb una certa intimitat des del 1958 fins al traspàs de “l’home més extraordinari que he conegut en ma vida”. I això és molt si qui ho diu és Sergi Mas. Un parell d’anècdotes li serveixen per fixar la personalitat d’aquell home de món que va ser Capdevila: una té lloc en cert hotel madrileny, en els seus anys daurats com a comediògraf d’èxit a la capital espanyola, i la víctima propiciatòria és Benavente, a qui —es veu— no perdonava que hagués plagiat Adrià Gual en l’argument de La malquerida. Diu Sergi Mas que el Nobel espanyol flirtejava en una taula i a la vegada amb una estupenda senyoreta i amb un... oficial de la Guàrdia Civil. Que Capdevila, per fer-li la punyeta, li va pispar la senyoreta i que Benavente, emprenyat, li va deixar anar: “Oye, Capdevila, ¿te crees que has hecho una hombrada? Pues que sepas que el mérito no es conquistar a una mujer sino a un capitán de la Benemérita.”

La segona té lloc el febrer del 1939 i camí de l’exili. En arribar a la frontera francesa, Capdevila va canviar l’uniforme de comissari —caçadora de cuir, pantalons de polaines— pel de dandi que havia perfeccionat als anys madrilenys i que portava, quina casualitat, a la maleta: frac diplomàtic, barret de copa, botins de xarol, bastó i monocles. Davant d’aquella aparició, els gendarmes de torn se li van quadrar mentre el feien passar sense ni tan sols escorcollar-lo. El cas és que corre una anècdota similar a compte del filòsof Francesc Pujols —sí home, el que deia que tots els catalans ho tindrien un dia tot pagat, per catalans!, i mig segle abans del cas Pujol!—, però la realitat és que d’homes com Capdevila n’han passat ben pocs, per aquest racó nostre de món, i que iniciatives com la d’Àgora són absolutament necessàries davant de la desmemòria pública, esport nacional.

El pintor Saumell, un altre oblidat

El número 28 d’Àgora rescata dels llimbs un altre personatge: el daurador i pintor català Jacint Saumell (Barcelona, 1932 - finals dels anys 70). El crític Ermengol Puig, Antoni Pol i de nou —és clar— Sergi Mas evoquen la figura d’un dels protagonistes dels anys daurats del moble rústic local, que als anys 60 i 70 es va convertir de la mà de l’empresari Bordas en una pròspera indústria... avui pràcticament oblidada.