Aguirre, la còlera de Franco

Chica relata a ‘Andorra i la Guerra Civil espanyola’, el llibre més venut de Sant Jordi, l’arribada de les tropes rebels a la frontera del Runer i posa nom i biografia al capità que manava els requetès que el 6 de febrer del 1939 es va plantar al Runer i van confraternitzar amb el síndic Cairat i el coronel Baulard.

Sabíem que l’oficial franquista que comandava els requetès que al migdia del 6 de febrer del 1939 es van plantar a la frontera del Runer i va contactar amb el síndic Cairat i el coronel Baulard va ser el capità Aguirre. Però, qui era el capità Aguirre? El cert és que fins ara no en sabíem ni el nom i que s’havia convertit gairebé en una figura mitològica. Si en tornem a parlar aquí i avui és perquè l’historiador Pau Chica n’ha trobat el rastre en la que constitueix una de les moltes i sensacionals novetats que aporta Andorra i la Guerra Civil espanyola (Aloma Editors). Ja saben: el llibre més venut de Sant Jordi. Algunes de les altres primícies ja se les hem explicat aquí mateix: assenyaladament, la sospitosa visita que el cònsol soviètic a Barcelona, Vladímir Antónov-Ovséienko, va girar per aquí dalt la vigília dels Fets de Maig del 1937, i la presència de sis conciutadans nostres, sis, a les files de les Brigades Internacionals. Tots dos episodis els documenta Chica per primera vegada.

Però avui és el dia del capità Alfonso Aguirre Rodil, el capità del terç de requetès de la 63a Divisió del Cuerpo de Ejército de Urgel, a les ordres del general Heliodoro Rolando de Tella i que va ser la primera força franquista a entrar a la Seu, el 5 de febrer. Aguirre va rebre l’ordre de continuar fins a la frontera, amb un primer intercanvi d’impressions sobre el pont del Runer del qual queden testimonis gràfics als fons Sirés i Vehils de l’Arxiu Nacional. Narcís Casal va fer la formidable fotografia d’aquí dalt, amb la columna replegant-se a peu cap a la Seu, i Claverol té una sèrie amb la foto de família, Baulard, els gendarmes, i el cap de policia, Secundí Tomàs, d’una banda, i les tropes d’Aguirre, de l’altra, primer mirant cap a Espanya i amb les metralladores muntades; després, cap a Andorra i sense armes a la vista. Va ser una reunió breu i improvisada, diu Chica, probablement a la borda del Cospe tot i que no se’n conserva cap acta ni document. El fet és que aquell mateix dia el Consell General acorda enviar un primer comboi d’auxili alimentari a la Seu; 8.000 quilos de farina, 1.000 de sucre, 400 de sabó i 300 de cafè. Chica està temptat de vincular la visita de cortesia d’Aguirre amb aquesta primera tramesa, que mostrava des de l’inici, diu l’historiador, “la voluntat de mantenir unes relacions cordials amb les noves institucions franquistes”.

Pel que fa al capità, “el primer militar franquista que va establir contacte directe amb les màximes institucions d’Andorra”, Chica li ha trobat el rastre a la monumental monografia Combatientes requetés de la Guerra Civil. Resulta que, acabada la conflagració, va anar ascendint, diu: primer, al grau de comandant de cavalleria i destinat a Lesaka (Navarra) amb responsabilitat sobre el batalló de presoners número 169. El gener del 1940 el trobem destinat al govern militar de Bilbao, i l’any següent obté plaça com a titular del jutjat militar número 3 de Salamanca.

Chica identifica mig centenar més de passadors de la Guerra Civil

Al mig centenar de passadors que havien actuat durant la Guerra Civil i de qui fins ara teníem notícia, Chica hi afegeix els noms d’altres 51 guies que ha localitzat i identificat en un document de l’espionatge franquista fins ara inèdit, Informe sobre actividades francesas y de republicanos en Andorra, 1938-1939. Entre ells trobem els Balcells de Sant Llorenç de Morunys, pare i fill, coneguts com els Barraques, que treballaven amb Antoni Ribot Moles, d’Aubinyà, i amb Josep Canal Badia, “considerat un gran guia”. Cita també els germans Jep, de cal Peroler de la Vansa, “totes les referències que se’n tenen són positives”, i Pere Pinto, també de Sant Llorenç però veí de Barcelona, “camiser a la botiga familiar Pinto de la Rambla, des d’on hauria actuat com a intermediari, posant en contacte futurs refugiats amb guies del seu poble”. 

Chica cita també, seguint Badia, el paper decisiu que algunes dones van jugar en aquestes protoxarxes d’evasió: Paulina Grau i Maria Rosa Torras, “que feien d’enllaç entre Manresa, on recollien els refugiats, i la masia de can Cortès, a tocar de Balsareny, on els esperava el guia que havia de portar-los cap a Andorra”. Rosa Solé, la mestressa dels Banys de Sant Vicenç, i Àngela Bordoll, de cal Mateu de Bescaran, “van acollir a casa seva desenes de refugiats, i Bordoll inclús va fer dos viatges a Andorra portant amb l’euga de casa tota la família Pal, propietària del balneari”. El bitllet costava entre 1.000 i 3.000 pessetes, quantitat considerable però negociable si topaves amb passadors tocats de rara dignitat, com Josep Balcells, que va arribar a rebaixar el preu a les ínfimes 100 pessetes que va cobrar per passar Sebastià Calaf, sacerdot de Solsona. I hi ha també la llegenda negra, guies sense escrúpols que actuaven únicament amb la lògica d’enriquir-se, i els casos que actuaven amb connivència amb els republicans. Però a les xifres de què disposem, “podem afirmar que els guies que van actuar amb mala praxi i que van abusar dels refugiats eren una clara minoria respecte dels que van actuar amb ètica, encara que en traguessin un benefici econòmic”.