Vuit anys, vuit, han passat des que ‘Fred’ va pujar als escenaris. Avui se n’estrena per fi l’adaptació a la pantalla gran, després d’un accidentat rodatge que va haver de sobreposar-se a la pandèmia. Som al 1943. Greta Fernández i Roger Casamajor esperen un fill i acullen a cal Riot una colla de fugitius jueus. Per aquella Andorra glaçada i curulla de secrets de família hi pul·lula un pèrfid oficial nazi. Dirigeix Santi Trullenque. 

És ‘El fred que crema’ una pel·lícula de passadors?
En absolut. De fet, si hi traguéssim els passadors funcionaria igualment. L’essència de la trama són uns personatges que viuen a la muntanya i que tenen conflictes entre ells: l’Antoni amb el Joan, els pares de tots dos abans que ells, i la Sara amb tothom. És un drama familiar, domèstic, que explora el que passava en aquestes societats de muntanya petites, tancades, claustrofòbiques i endogàmiques, amb secrets que es transmeten de generació en generació. Els fugitius jueus són  només el detonant que posa en marxa aquest drama subjacent. Podria haver sigut un altre.

Han tingut fins ara poca fortuna, els passadors, cinematogràficament parlant.
Potser per desconeixement de la gent que es dedica a fer cine i a explicar històries. Ho té tot per generar drama i conflicte i també per interpel·lar l’espectador. Ens situa en un dels moments culminants del segle XX. No deixen de ser herois, cobressin o no pel que feien. 

Parteix d’un fet real, la fugida dels matemàtics polonesos Marian Rejewski i Henrik Zigalsky per Puigcerdà, però  converteixen en fugitius jueus i els fan passar per Andorra. Hi tenen dret?
Qui ha de decidir si hem anat massa lluny és l’espectador. Però tots hem d’entendre que no fem història, sinó ficció. Crec que mentre no faltem al respecte als protagonistes i al fons dels fets, és el nostre dret com a creadors. 

No podien haver agafat uns jueus de ficció?
Podríem haver-ho fet, sí. Però la història de Zigalski i de Rejewski era sensacional, massa per no aprofitar-la ni que fos incidentalment. Tal com ens en van explicar la peripècia, si no els hagués detingut la Guàrdia Civil, la II Guerra Mundial podria haver-se escurçat mig any!  Podria, atenció! Això és gros, tant, que no podíem deixar-ho fora de la pel·lícula.

Al final no hi ha quasi referència a la màquina Enigma. 
Quan escrius i reescrius el guió has de retallar aquí i allà, no pots fer una pel·lícula de tres hores, i al final tot això ha quedat una mica desdibuixat. En la peripècia personal de Zigalsky i Rejewsky hi ha una pel·lícula. Una altra, que no és evidentment aquesta. I els passadors se’n mereixen una altra. N’hem d’estar orgullosos, del que van fer, i s’ha de conèixer molt millor aquell període.

Se’ls ha anat la mà amb el personatge de Lars, l’oficial nazi? Ho dic perquè és un dolent de campionat, sense fissures, absolutament odiable.
Lars o et sedueix o et carrega. Hi ha qui el troba exagerat, sobreactuat. Però això és el que buscàvem tant el director com jo mateix.
 
Però la protagonista absoluta és Sara, el personatge que interpreta Greta Fernández. Era així des de l’inici, o és ella qui s’ha cruspit la funció?
Tot gira al voltant d’ella des del primer esborrany de l’obra de teatre. Fred és ella i les seves decisions. M’interessava la transformació que experimenta aquesta dona embarassada que reacciona inicialment d’una forma primària i perfectament comprensible: defensar la criatura que ha de tenir del perill que se li posa a casa. No té res contra els jueus, però sap que ells poden atreure el mal sobre el seu nadó. Però tot canvia a mesura que els fugitius abstractes es converteixen en persones concretes amb un nom i una vida al darrere. 

Per fi els andorrans de ficció parlen (aproximadament) andorrà de veritat, i no català central.
Va ser una aposta irrenunciable meva i del director. Ho teníem claríssim des del primer moment i, de fet, des de Filmax ens van plantejar la possibilitat de rodar-la en castellà per arribar a més públic i ens hi vam negar rotundament. Volíem que fos en català i a més en el català d’aquí. No tenia sentit que parlessin castellà ni tampoc un altre català. Una altra cosa és que per qüestions de pressupost no hàgim tingut prou temps per afinar l’accent dels actors. Però Déu n’hi do. 

Recordo un bandoler català del XVII que parlava com un veí ‘cool’ de Gràcia.
És així, però és que jo quan ho sento surto de la història automàticament. Tu pots fer ficció, però no estrafer la realitat. És com censurar les pel·lícules de fa 30, 50 o 70 anys. Aquella societat era com era i no podem pretendre canviar-la retrospectivament per acomodar-la als nostres principis. Si et molesta el que s’hi diu o s’hi veu, no les miris, però aquella societat era com era. Camuflar-ho o maquillar-ho no és fer ficció, sinó mentir. Un atemptat.

Vostès han fet el contrari: han convertit Sara en una dona empoderada, quasi sortida del Me Too. És versemblant?
Ho és. Els homes manaven a casa i a fora, i la dona estava a l’ombra, deixava fer. Però era qui en realitat decidia sobre els assumptes domèstics. Eren dones fortes, acostumades a sobreviure en un món hostil i duríssim, i moltes vegades soles, com la Sara.

Per posar-hi una pega: hi falten acció i exteriors. Per una qüestió de pressupost?
Ho hem volgut així, perquè no és una pel·lícula d’acció. Filmax volia rodar un tràiler que venia precisament això, trets i acció,  i vam dir que no perquè seria enganyar l’espectador. És una pel·lícula de personatges, insisteixo. L’únic a què hem hagut de renunciar per pressupost és a reproduir el Palanques, que era on passava l’escena que finalment té lloc a la cabana i a què va quedar reduït l’episodi de la batuda de la Gestapo.

No és una classe d’història, perquè quedi clar.
Ni remotament. No preteníem posar en imatges el llibre de Claude Benet, però sí que som respectuosos amb l’essència històrica, perquè la subtrama dels refugiats podria haver passat o va passar de forma molt aproximada. Pensa en l’escena que s’escolta al bar, una cançó de Radio Andorra, i un dels parroquians insinua que l’ha encarregat algun fugitiu que ha arribat feliçment al destí, en el ritual funerari jueu, les cançons que s’hi canten... Però no pretenem fer res més que entreteniment.