El Comú de Canillo vol impulsar prospeccions al roc del Castell per mirar de localitzar-hi les restes de l’antiga fortalesa.

La primera notícia d’aquesta fascinant  història la va donar Quim Valera fa un parell d’anys en aquestes pàgines, què hi farem: el cavaller Arnau Mir de Tost, decisiu per a l’ampliació cap al sud del territori del comtat d’Urgell, tenia en el castell de Canillo la seva fortalesa més septentrional. A Canillo!? Doncs sí: a Canillo. Ho sabem perquè en morir, el 1072, va llegar el castell i la parròquia de Canillo a Santa Maria d’Urgell, diu l’historiador. Sorprenent fins a un cert punt, perquè no va ser fins al Segon Pariatge, el del 1288, que Pere d’Urg i Roger Bernat III ordenen que s’ensorrin tots els castells existents en terra andorrana. Per això escapa de tota lògica el document exhumat mesos després per l’arxiver Domènech Bascompte als protocols notarials: una compravenda datada entre el 1466 i el 1469 en què Guillem Cassany li ven a Joan Pellicer un terreny que confronta en un dels seus costats “cum castro de Canillo”. “Cum castro de Canillo”!

Val que castrum no es tradueix necessàriament i només per fortalesa, però sí que n’és el significat més habitual. I el que ens està dient el document, sosté Bascompte, és que en data tan tardana com finals del segle XV, tres segles després del pariatge que n’havia ordenat la demolició, encara quedaven restes d’una estructura que els canillencs identificaven indubtablement com a castrum. 

La pregunta òbvia és: on s’havia aixecat, aquest castrum? Vet aquí la gran incògnita. Bascompte té una hipòtesi basada en la toponímia: per a ell, l’encara avui denominat Roc del Castell, a la fotografia d’aquí dalt, és la ubicació idònia per a una fortalesa que vigilava el primer nucli habitat que es topava el viatger que venia de França: Caselles. Més enllà, no n’hi havia cap altre. No només això: des d’aquí es domina perfectament la baixada del camí de Meritxell a Prats, l’antic camí ral i a l’època l’accés natural a Canillo, perquè per obrir la carretera de Racons encara havien de passar sis segles. I concreta encara una mica més: l’arbreda que creix sospitosament a la dreta de la penya podria ser, intueix un indici que a sota hi ha una acumulació de terra i d’humitat que és estranya a la resta del roc.

Terreny urbanitzable
Plantejada la hipòtesi, el que cal ara és provar-la. I això és el que vol proposar el Comú de Canillo al ministeri de Cultura: que dirigeixi una campanya de prospeccions per intentar localitzar les restes del primitiu castrum, si és que n’hi ha. Bascompte estira la possible ubicació de la fortalesa fins a la part del darrere del xalet que hi ha sota la penya. I considera que cal actuar amb certa celeritat perquè tot i que és de propietat comunal, confronta amb un terreny urbanitzable on, de fet, ja s’ha posat en marxa un projecte urbanístic: “Tenim un indici documental i una prova toponímica, i el que ens falta és la prova arqueològica”, conclou.

Si n’apareguessin les restes seria sens dubte una troballa sensacional, perquè fins a la data només s’han documentat les restes del castell de Sant Vicenç i –si som optimistes i seguim les tesis de Susanna Vela i d’Albert Villaró– del de Somplosa, a la Roureda de la Margineda (i que un altre corrent historiogràfic considera que correspon a un nucli habitat, sí, però no fortificat). El mateix Bascompte completa la llista de possibles castells medievals amb el colomer fortifcat de casa Mora, el de Cotxe, la torre de les Bons i el llegendari de Bragafolls, que algunes fonts identifiquen amb la casa Bereneguer del Pui d’Olivesa.

Però tot això són especulacions que només es confirmaran (o no) després d’una possible campanya arqueològica que donaria nova vida a una estructura que, segons Valera, es va aixecar entre el 1009 i el 1066, en temps dels comtes Ermengol II i Ermengol III.