Mitja hora més tard de l’anunciat, el cantant sicilià Mario Biondi encetava el tercer concert a la sala Prat del Roure. Abans d’entrar, i com s’ha pogut llegir a la premsa aquests dies, planava cert dubte de fins a quin punt era conegut entre el públic, a casa nostra. L’intèrpret, per exemple, no figura en la Wikipedia castellana, ni catalana, però sí en la francesa. Una ràpida enquesta entre els assistents, completada amb la que va fer l’Andrés Luengo divendres, donava a entendre que s’havien fet els deures, però a mitges. En aquest cas YouTube i Spotify sens dubte hi van ajudar. El ja omnipresent algoritme situava Mario Biondi al costat d’una altra gran veu de baríton que ha comportat que fins i tot al seu país se’l conegui com a Barry White Italià.
Encara que a un músic no li calgui una excusa per fer una gira, en aquest cas era la presentació del seu nou treball: Romantic. Fins i tot el músic afirmava que el romanticisme, avui dia, era un xic provocatiu. I aprofitant aquesta avinentesa, i a mesura que anava desgranant els seus èxits, com ara Close to you, Love is a Temple i ja cap al final This is what you are, que sempre tanca els seus concerts, anava repartint roses entre les espectadores. Com no podia ser d’una altra manera i malgrat el romanticisme, les roses tenen punxes i el cantant, no sabem si de manera simulada, ja que va demostrar grans dots de comediant, se’n va clavar una.
En sortir del concert, però, el comentari d’una espectadora em va sobtar, en afirmar alguna cosa així com “no me lo esperaba tan comercial”. Una constatació que em va portar a pensar en la paradoxa de sorites, que per si algú no la recorda és la que intenta esbrinar quan deixa de ser una muntera de sorra, una muntera. O el que seria el mateix, si anem traient gra a gra arena d’un munter, quan ens adonarem que ja no és un munter? Així, caldria veure en quin moment la música d’en Mario Biondi deixa de ser comercial, si és que no ho ha estat sempre. El que sí que s’observa és que si bé en els primers àlbums, i també en les primeres cançons del concert, el jazz hi era molt present, les darreres composicions han derivat vers a sons més de l’estil Motown o fins i tot més melòdics, qui sap si per acontentar al mercat.
En tot cas el públic, posat en peu en l’ovació final, va demostrar que havia gaudit del concert, que en el fons és del que es tracta. Per altra banda, és més que probable que algun dels algoritmes que regeixen les eleccions del YouTube dels assistents hagi canviat, ni que sigui una mica. I és que com afirma el cantant en el seu tema més conegut This is what you are.
