El Jambo no és el Primavera Sound. Això és una evidència. Però és que de Primavera Sound n’hi ha un a cada ciutat mitjaneta de l’univers. Barcelona, amics meus, s’ha convertit en una ciutat mitjaneta més. I encara. En canvi, de Jambos només n’hi ha un, i tenim la santa sort que passa com qui diu al costat de casa, a les Arcades, a la plaça del Poble: a la Vinyeta, a la placeta de Sant Esteve i a racons d’aquests on des que es va morir la festa major del Cap del Carrer –i el seu hereu, el Testarock– i fins que va néixer el Jambo semblava que no hi podia passar res de bo, musicalment parlant.
Doncs era que sí. Amb això que el Jambo no és el Primavera Sound el que vull dir-los és que no hi trobaran al cartell ni Taylor Swift, ni Bad Bunny ni Bad Gyal, ni tan sols Oques Grasses, què hi farem. Però sí, en canvi, una trentena de grups d’aquí i d’allà, que toquen a peu de carrer durant dos dies, gratis total i amb propostes per a tots els públics. Un festival que va néixer, recordin, com a teloner del Red Music –qui se’n recorda, avui, del Red Music?– i que s’ha convertit en una mena de festa d’obertura de l’estiu amb una recepta que combina grup de casa amb repertori propi i encara millor, nou, i unes engrunes de talent emergent internacional. Pensin que per aquí van desfilar Núria Graham, Joana Serrat, Lucie Antunes i La Ludwig Band quan entre nosaltres només n’havia sentit a parlar el director artístic de la cosa, Oriol Vilella. I és precisament amb ell amb qui hem seleccionat les vuit píndoles d’aquesta edició, perquè s’orientin en el maremàgnum d’escenaris i horaris d’aquesta encarnació del bon rotllo en forma de festival que és el Jambo.
1. Maruja Limón (19 de juny, plaça de les Arcades, 19.30 hores)
Plat fort per obrir tanda, tot i que oficiosament el Jambo ja va arrencar ahir a la Vinyeta amb Souled Out. Maruja Limón són tres noies catalanes que fa un decenni llarg que piquen pedra en el transitat món de la rumba, que han col·laborat amb Muchachito Bombo Infierno i que han sigut capaces de crear un llenguatge propi. Rumba 2.0, li’n diuen, no comencem gaire bé. Veurem si n’hi ha per a tant, i veurem si funciona l’ocurrència aquesta d’obrir foc amb una banda potent a hora tan intempestiva.
2. Vandoliers (19 de juny, plaça de les Arcades, 21.30 hores)
Immediatament després, la banda texana de country punk –pensin en Green Day o, si no volen anar tan lluny, en els canillencs Antònias Darkness. S’han fet un nom al circuit independent ianqui i aquesta temporada s’han atrevit a saltar a Europa. Venen directament des de l’Azkena Rock alabès, germà bessó del Jambo.
3. Juventude (20 de juny, plaça del Poble, 21.45 hores)
Se’n recorden de Triana, els reis del pop rock aflamencat dels primers 80? Difícil, si no són carcamals com nosaltres. Doncs els sevillans Juventude, que es diuen així per despistar, juguen en aquesta lliga, i com en el cas de Maruja Limón, la gràcia és que han tunejat i posat al dia un gènere que regnava als cassets de benzinera al costat de El Fary, Los Chunguitos i Manolo Escobar. Atenció a l’espai, perquè l’escenari fix de la plaça del Poble debuta al Jambo. L’organització hi té moltes esperances posades, després de l’èxit de la Vinyeta, que es va estrenar l’edició passada i que es va convertir, potser contra pronòstic, en un dels espais més cool del festival.
4. Compota de Manana (20 de juny, plaça de les Arcades, 23 hores)
L’última píndola forana, però no tant com sembla, perquè sota nom tan caribeny com el frescor salvaje de los limones de Fa s’oculta el lleidatà Erik Castillo, que no va tenir altra ocurrència que plantar-se a Cuba, mimetitzar-se amb els músics locals i tornar convertit en el salsero major del Segrià. Porta banda multitudinària –deu músics– foguejada amb Nathy Peluso.
5 i 6. Odara Trio i Komanem (19 de juny, la Vinyeta, 21 i 23.15 hores)
Passem a les bandes de casa i comencem amb Odara, perquè bufaran al Jambo les seves deu primeres espelmes . Deu anys, per si no ho havien pillat. Repassaran una proposta de cançó d’autor que combina ADN mediterrani amb bossa nova i jazz entre nosaltres gairebé marciana, amb la veu singularíssima i amb deriva flamenca de Sabela Simon i la guitarra espanyola d’Albert Ginestà. I si els deu anys d’Odara són legítim motiu de festa grossa, imaginin els vint de Komanem, la banda que contra els elements ha mantingut encesa entre nosaltres la gloriosa flama rock dur a la catalana –se’n recorden de Sangtraït? Aix, que joves érem, i com ens havíem de beure el món a glops, putavida.
7. Kic Barroc (20 de juny, la Vinyeta, 18 hores).
Horari quasi infantil per al segon disc d’Enric Bartumeu. Li ha posat Entor de nom, pel pic entre Incles i la Sarrera, que dona nom a un dels vuit temes del disc. Si els va agradar el jazz melencòlic i contemplatiu de Mon Nom, amb empelts de funk i bossa nova i íntimament arrelat al nostre paisatge, tastin Entor. Jazz Walden. Jo ja m’entenc.
8. Quim Salvat (20 de juny, plaça del Poble, 19.15 hores)
Estrena universal de Des de zero, el disc on ha posat, diu Vilella, tota la carn a la graella i que ha de fer de trampolí. Veurem cap a on. La solidesa de sempre per a una proposta que afegeix una marxa a les balades i mitjos temps a què ens tenia acostumats. El Quim, però amb canya.
i 9. Four Flags (20 de juny, plaça Guillemó, 20.30 hores).
En un altre país, serien banda mainstream i comercial amb el seu indie pop en la línia de Coldplay i U2 en el seu millor moment –deixin que ens posem hiperbòlics, ja saben que fins aquí només arriba la correctora–. Torna el baixista Jordi Díaz i estrenen disc, Beginnings. I un títol que forma part del camp semàntic de la millor pel·lícula del decenni passat –Beginners, de Mike Mills, no se la perdin si tenen la sort de no haver-la vist– és el millor dels auguris. A més hi toca Martín Blanco, habitual del Gong. Què n’havíem de dir, oi?
