Recordaran que la primera edició de la biennal L’AndArt, i d’això ja fa deu anys, ens va servir per discutir alegrement si les obres i el lloc on s’exposaven –en aquella primera edició, al camí ral, principalment, recordin la tartera del Carroi– s’avenien amb l’esperit del land art, que sembla requerir obres concebudes expressament per a un espai concret, si és possible natural, però urbà també s’hi val, i aprofitant materials locals sempre que sigui possible. Aquestes premisses rarament s’han complert a la Biennal, perquè no és el mateix concebre una peça per acompanyar el santuari de Canòlich que, una vegada has creat una obra sense tenir en compte el destí final, decideixes col·locar-la, pel motiu que sigui, als jardins del santuari. No diguem quan les obres s’exposen en contenidors d’origen industrial, com van ser en edicions anteriors la fàbrica de llana escaldenca i la laurediana Catsa, i aquesta, l’hotel Pol, de nou a Sant Julià. En aquest cas, parlar de land art és estirar tant el concepte que potser millor renunciar-hi per no fer-nos-hi mal.

Però no reprendrem aquella discussió bizantina, ni es tracta tampoc de desmerèixer la feina formidable, i sovint contra certa incomprensió ambiental que el comissari Pere Moles ha fet aquests deu anys, sinó de posar al lloc que li correspon la instal·lació que Toni Cruz ha projectat aquesta edició per a Canòlich, en particular, i en general la Ruta panoràmica, l’itinerari entre el santuari i Bixessarri, passant per Fontaneda, on mitja dotzena d’artistes –David Segura, Livia Paola di Ciara, Nathalie Launay i Xavier Sis– han plantat les seves obres, en plena naturalesa i responent de forma més concreta al concepte original de la biennal, que no és altre que el land art. És la coda o afegit d’aquesta edició, que tindrà com és sabut l’epicentre a l’Hotel Pol i que arrenca per fi el 18 de setembre.

En parlem, és clar, a compte de Grandalla eterna, el conjunt que des del dia de Meritxell –quina paradoxa– il·lumina els jardins de Canòlich. Quatre flors de ferro Corten i dimensions considerables –les tres més grans fan 4,50 per 4,50 metres, la quarta, 2,85 per 3– que responen al gust de Cruz per aquest material i per aquest concepte. En recordaran sens dubte el ramat de vaques, pura raça bruna, que a l’edició del 2015 va pasturar a Sant Joan de Caselles i que avui peixen a la rotonda de la Seu en direcció Adrall, i l’homenatge al món del tabac que l’any passat va exposar a Catsa. Com a mínim, perquè no s’ha perdut cap edició de la Biennal. Sempre amb aquest gust pels volums a la vegada ciclopis i eteris, i aquesta manera de treballar el ferro. Originalment ho feia a partir de fractals –una bola de neu construïda a partir de flocs formats per flocs– però a poc a poc es va anar alliberant d’aquesta cotilla i avui les peces les confegeix amb elements que no necessàriament tenen a veure amb el tema.

Si la grandalla, la nostra flor nacional, és símbol d’identitat, els espècimens ferruginosos de Canòlich –algú dirà que hauria tocat fer-hi ocells de mil colors, més d’acord amb la llegenda, potser sí– simbolitzen, diu el meu amic Toni, la memòria i la permanència, plasmades en l’eternitat (potencial) del ferro, “que envelleix amb bellesa, com la muntanya, i que amb el temps adquireix els colors de la terra i de les roques”. Les va concebre expressament per a aquest jardí, “espai de silenci i de recolliment on el temple i la tradició fan que l’obra adquireixi sentit ple”. Dèiem que ha deixat enrere les  fractals, però cada pètal oculta un símbol que convida a la reflexió: la papallona remet al renaixement; el campanar, a la fe dels padrins; les mans les pregàries que en aquest mateix lloc sagrat han elevat les generacions que ens han precedit; el colom, molt òbviament, a la pau, i la creu, la guia que ens orienta en la foscor. El meu preferit és, però, l’espelma, la flama que encenem en memòria dels nostres pares, diu Cruz, i pensin en Màxim Dècim Meridi encomanant-se al seu abans d’entrar en combat, el moment més emocionant de Gladiator, i mira que n’hi ha.

Tot això ja s’ho trobaran si un dia d’aquests pugen a Canòlich. Ja saben: “Als que avui us visitem/ amb amor, Mare,/ quan morim porteu-nos/ al Cel amb Vos”.