“Semblava un somni i no m’ho acabava de creure. Però quan vaig veure el meu nom al cartell del Carnegie Hall vaig sortir de dubtes: era cert!” I tan cert com que el 3 de març un dels temes més personals de Jordi Barceló, La grandalla, sonarà a la llegendària sala de concerts de Manhattan. Serà en un programa que du per títol Port of Entry: New York, que conduiran la pianista Jasna Popovic i el guitarrista Nemanja Bogunovic, i en què el pianista massanenc compartirà honors amb altres compositors contemporanis del “Mediterrani, l’Amèrica Llatina i Àsia” –dit així, sembla un popurri prou pintoresc, però és tal com ho diu el programa– i en què Popovic i Bogunovic tocaran acompanyats de la reglamentària orquestra de cambra.

Com és natural, Barceló estava ahir exultant que una peça concebuda, gestada i parida a l’estudi del compositor, amb vistes al Casamanya, soni en auditori tan selecte. Amb tota probabilitat, sospita, és la primera vegada per a una obra amb ADN andosí, i que es tituli precisament La Grandalla sembla un acte d’oportuníssima justícia poètica. Es tracta del tema que dona títol al segon disc de Barceló, publicat el 2012 i que va significar un gir de 180º en la seva trajectòria: fins aleshores el coneixíem en el vessant jazzístic i quasi experimental –recordin el Latin Slide Piano amb què va debutar. Amb la mitja dotzena de temes de La Grandalla va deixar anar el seu costat més introspectiu, íntim i sobretot romàntic, “i des d’aleshores he anat colant una peça d’aquest estil en cadascun dels meus discos. Una... o unes quantes, vaja”.

La Grandalla, insisteix, és un tema “senzill, però bonic, que s’allunya del clixé experimental que de vegades se m’ha endossat, i que pot tocar sense problemes un estudiant de 3r o 4t de piano”. A més, ha tingut un recorregut considerable, i ha sonat a TV3, a Catalunya Ràdio i fins i tot en la gira argentina de dos anys enrere, on la Simfònica de Córdoba en va estrenar una adaptació per a orquestra.

I com va anar a espetegar al Carnegie Hall? Per un atzar de les xarxes, dit breument. Popovic, diu, se’n va enamorar escoltant-lo per Spotify, on Barceló té el bon costum de penjar les seves obres. El va contactar ara fa quatre anys per a un projecte que tenia entre cella i cella amb temes de pianistes internacionals que fossin a la vegada compositor, i que es va acabar titulant Around The Piano World, i quan creia que aquesta aventura s’havia acabat, “a l’octubre em torna a contactar per demanar-me permís per incloure La Grandalla a l’espectacle del Carnegie Hall. Permís! Naturalment, li vaig dir que sí abans que ni acabés de formular la pregunta: hauria pagat, perquè la toqués!”

El cas és que, hiperactiu com és, les notícies se li amuntenguen, i a la tornada de Nova York té previst publicar les partitures de cinc estudis i dues peces, i augura que abans de l’estiu, si els astres li són favorables, veurà per fi la llum Mama. La vida és com la mar, el seu cinquè disc d’estudi: nou temes escrits pel mateix compositor amb les col·laboracions vocals de Susana Sherman i Jonaina Salvador i que toquen els pals habituals de Barceló, des del blues al bolero, el flamenc i el tango. Sí, és cert, ens el deu des de la tardor,  però el dia té 24 hores, adverteix, el Carnegie Hall ho havia opacat fins ara tot, i és lògic, i ningú no podrà dir que no les aprofita, al nostre home. Per cert: records al gran Woody.