Al Thyssen, com abans de la pandèmia

Feia dos anys llargs, des de la inauguració d’Influencers, l’octubre del 2019, que no es veia pel Thyssen la desfilada d’autoritats que ahir es van congregar a l’antic hotel Valira. D’acord que Made in Paris es pot visitar des de la setmana passada, però el d’ahir a Escaldes va tenir un punt de ritual: el desplegament de paparazzi, la petita marabunta de polítics d’aquí i d’allà, la cònsol d’Escaldes, la ministra de Cultura (i presidenta del patronat de la Fundació Museu Carmen Thyssen, recordin), la subsíndica, el cap de Govern i, és clar, el baró Borja Thyssen, tot just resolt favorablement per als interessos de la família –un lloguer de 97,5 milions a quinze anys– el llarguíssim estira-i-arronsa amb el govern espanyol a compte del destí final de la col·lecció: ja saben, el Mata Mua va tornar deu dies enrere a Madrid després d’un any i mig entre nosaltres i sense passar pel Valira.

Va ser el del baró un parlament breu, quasi telegràfic, en què va manifestar l’“honor” que per a ell suposava inaugurar la 6a exposició del Thyssen perquè constitueix una nova ocasió per compartir la col·lecció de la família, “com sempre havia sigut el desig del meu pare”. A diferència d’altres ocasions no hi va assistir la baronessa ni tampoc el Copríncep, i d’entre els vint-i-set artistes presents a Made in Paris la ministra va parar especial atenció en Henry Bacon. Lògic, perquè el pintor nord-americà és l’autèntic ganxo de l’exposició. I no necessàriament per l’oli amb què compareix (Platja d’Étretat, 1881) sinó per la dotzena d’esbossos procedents de la llibreta de viatge andorrana (1894) que es conserva a la Smithsonian Institution i que s’exposen per primera vegada entre nosaltres. Cortesia del comissari de Made in Paris, Guillermo Cervera, que va descobrir el tresor i ha batallat per portar-nos-en un tastet.

Però Made in Paris és molt més que la dotzena de dibuixos a llapis de Bacon. L’objectiu de l’exposició és reflectir la visió del centre cultural de l’univers sencer que era el París finisecular, i com la llum que irradiava a través de les grans escoles –la de Belles Arts, i les dues acadèmies que li feien la competència, la Julian i la Colarossi– on es van formar, directament o indirectament, artistes arribats de tot el món: nord-americans com ara Bacons, japonesos com Foujita, la georgiana Olga Sacharoff, els catalans Modest Urgell i Anglada Camarasa, i naturalment els francesos, començant per Matisse, pare fundador del fauvisme de qui al Valira s’exposa un oli de reduïdes dimensions (Canal du midi) cridat a erigir-se en el ganxo mediàtic del catàleg.

N’hi ha altres. Sense anar més lluny, i com va recordar la ministra ahir, Paisatge de la Sabana, del català Villà Bassols, que l’artista va començar a pintar quan tenia només 17 anys, que el va acompanyar tota la vida, i que va retocar i retocar fins que dos anys abans de morir (1988) el va considerar definitivament acabat. Una marató artística amb escassos precedents que s’exposa al Valira per primera vegada en públic. 

No es perdin, en fi, Port d’Honfleur i la Lieutenante, del castellà Celso Lagar, ni Nen al jardí amb gat i ocell, de Foujita, ni Església, de Carles Nadal, ni Al porxo, del valencià Pla y Gallardo. Tenen fins al 8 de gener del 2023.