La revista ’Meduza’ col·loca la traducció de ‘Quan arriba la penombra’, de Jaume Cabré, entre els millors llibres estrangers de l’any a Rússia.

Que Jaume Cabré figuri a la part alta  de les llistes dels llibres més venuts a Rússia no és notícia, diu Alexandra Grebennikova. Des que va donar la campanada amb la traducció al rus de Jo confesso forma per dret propi part de la selecta nòmina dels autors internacionals que (a Rússia) es venen sols. Pensin en Stephen King i companyia. Una categoria en què, entre els catalans, només hi ha Sánchez Piñol i, en menor mesura, Quim Monzó.

Ho diu Alexandra Grebennikova i sap del que parla perquè, a excepció precisament de Jo confesso –que no va traduir ella, punyetera casualitat–, és la gran culpable que Cabré parli rus. Seves son les versions de L’ombra de l’eunuc, publicada el 2016 per Atticus, l’equivalent eslau al grup Planeta, i també Senyoria. Hi ha en camí la novel·la curta Consumits pel foc i el volum de relats Viatge d’hivern. Tot això és per dir-los que la relació de Grebennikova amb l’escriptor català ve de lluny. Però si en parlem avui i aquí és perquè l’última traducció que ha vist la llum, Quan arriba la penombra, s’ha enfilat al top 20 dels millors llibres estrangers publicats aquest any a Rússia, i una bona part de la culpa és just i necessari endossar-l’hi a Grebennikova.

Que consti que no ho diu ella sinó Galina Yuzefovich, crítica de referència que cada any selecciona el seu particular Olimp literari a les pàgines de Meduza, una de les revistes més llegides del panorama comunicatiu rus. I ens toca de ben a la vora no només perquè la traductora sembla que oficial de Cabré sigui la nostra col·laboradora –la trobaran l’últim dimecres de cada mes a les pàgines d’Opinió d’aquest diari– sinó perquè un dels relats del volum és Pandora.

Dit així és possible que no hi caiguin, però resulta que Pandora, que no es titula així per casualitat, és fruit de les Trobades d’Escriptors al Pirineu que es van convocar entre el 1994 i el 2007 i que en l’edició del 2000 van tenir lloc entre nosaltres. Cabré va ser l’estrella d’aquell curs –i això que faltaven quatre anys per a Les veus del Pamano i deu per a Jo confesso. Cada participant aportava un relat al volum col·lectiu que es publicava a l’edició següent, i el seu va ser, és clar, Pandora, que és una història amb assassí a dintre, negre i inquietant com és habitual en Cabré. Aquí s’entreté a bussejar de nou pels racons més bruts i sòrdids de l’ànima humana. El relat es mou entre el policíac i el fantàstic, i el culpable el coneixem des del primer moment: Carles, pilot d’helicòpter i marit (adúlter, per cert), tip que la seva futura ex li faci la vida impossible i que li encarrega a un professional (!) que la liquidi sense deixar rastre, al més pur estil Highsmith. A última hora el pobre Carles s’ho repensa, però tots sabem que un encàrrec d’aquestes característiques no es pot desfer tan fàcilment quan ja has fet el primer pagament. Pandora té algun toc local –el prota és pilot molt probablement perquè una de les activitats d’aquella Trobada va ser un vol en helicòpter al Casamanya– i Cabré esquitxa la narració amb algun topònim nostrat. I tota aquesta foscor constitueix, en fi, el personalíssim toc de l’autor. 

Diu Grebennikova que la complexitat de Cabré rau precisament en la particular estructura gramatical, “gens fàcil de traslladar al rus i tampoc a cap altra llengua”, la multitud de personatges que desfilen per les seves trames i un aclaparador desplegament d’erudició en què percep certa pedanteria però que obliga el traductor a exhibir una curiositat oceànica i universal i farcir el text de notes... “que després l’editor retalla sense contemplacions, perquè és inviable incloure-hi les 300 que em van sortir a L’ombra de l’eunuc, i ho entenc perfectament”.

Admet Grebennikova que no n’era lectora especialment devota fins que li van proposar la traducció de L’ombra... “Va ser quan m’hi vaig haver de posar en profunditat quan em va atrapar la fauna humana peculiaríssima que descriu, un univers moral on el lector empatitza amb el dolent, on els bons acaben morint sense compassió... Són personatges estranyíssims que, gran paradoxa, després descobreixes que tenen una retirada a gent que has conegut a la vida real: a L’ombra... per exemple, n’hi ha un de clavat a Antoni Morell i un segon, a Àlvar Valls, i amb això no dic que siguin estranys, però et deixa de pedra trobar-te’ls al llibre”. I és potser aquesta estranyesa el que atrapa també el lector rus. Amb una pega: les 50 primeres pàgines, “que acostumen a costar-me. Una vegada pagat aquest peatge, és una meravella”. El més curiós és que després d’un lustre i cinc traduccions, encara no l’ha conegut personalment: “El vaig contactar sense èxit quan començava i el cert és que comença a ser hora”.