Una pel·lícula de baix, baixíssim pressupost, amb rodatge exprés —tres setmanes justes—, en una plaça cinematogràfica remota i amb un director quasi novell. ¿Per què s’hi ha embarcat?

La història. Em va atrapar el guió i de seguida vaig tenir la sensació que, tot i ser un projecte petit, el resultat podia ser gran. Que valia la pena apostar-hi. Jo sóc així: si una cosa em sedueix, m’hi llanço per petita que sigui. I 73’ em va seduir.

Curiositat: ¿havia vist 'Nick', el primer llarg de Pozo?

Ni Nick, ni El Cid ni Donkey Xote. Res. No en tenia cap referència.

¿Quanta gent eren, a 'Palmeras en la nieve'?

Una setantena. I sense comptar els figurants, que podien arribar a més de 200 en una escena concreta.

A '73'’ no passen dels vint, inclosos l’equip tècnic i l’artístic. ¿Què tenen a veure, aquests dos projectes?

Res. Però això és l’interessant d’aquest ofici: un dia et trobes rodant una producció de 10 milions d’euros i al cap d’unes setmanes t’enroles en un projecte tan modest com 73’.

¿Qui és Máximo, el seu personatge?

Un home disposat a fer qualsevol cosa per la seva filla.

Petit detall: també és un exconvicte que acaba de cometre un atracament. ¿Un altre dolent a la seva llista?

Diguem que la vida l’ha fet així. El que té de bo el guió és que els personatges evolucionen al llarg dels 73 minuts que dura la història, i al final res no és igual que al principi.

Ha de saber que quan hi ha un atracament per aquí dalt, la policia activa l’operació Gàbia, tanca les fronteres i l’incaut de torn acaba caient. Té un futur més aviat negre.

Un detall que encara fa més interessant la trama.

¿Què tenen en comú, el Máximo de '73'’ i el Jacobo de 'Palmeras'?

El punt de partida: tots dos són del gènere canalla. O ho semblen. Com acostumen a ser la majoria dels personatges que m’ofereixen, d’altra banda.

D’aquí el 'look' que lluu: cap pelat i barba generosa.

És una de les meves aportacions al personatge. Em vaig començar a deixar la barba tot just acabar Plan de fuga, al desembre, i encara no m’hi he acostumat del tot.

Això que li engiponin el títol d’actor revelació passats els 40, ¿com es digereix?

És un regal que et fa la professió. I un premi a més de deu anys de trajectòria. Sóc actor de vocació tardana, vaig posar-me a estudiar interpretació als 28 anys, i hi haurà espectadors que no sabran de sota quin bolet he sortit, però he fet molta tele i molt de teatre.

'73'’ transcorre en temps real. L’ombra de 24, Jack Bauer i companyia, ¿plana sobre la pel·lícula?

Això li ho hauries de demanar millor al director. En la meva opinió, el deadline —o compte enrere– aporta un toc de thriller, de suspens, molt agraït perquè fa la trama més trepidant. Personalment, sempre m’ha agradat.

¿Què tal, la paternitat? Ho dic perquè Máximo té una filla —la debutant massanenca Valentina Castro.

Faig millor de tiet, perquè encara no tinc fills. Però els nens sempre m’han agradat i en qualsevol cas no és la primera vegada que sóc pare en la ficció. A Palmeras la meva filla era... Adriana Ugarte!

No està malament.

També a Plan de fuga sóc pare d’un bebè. Rodàvem amb els pares al costat, per si de cas.

¿Punts forts de '73'’?

La història, ho repeteixo. Crec que pot enganxar, per la trama i per la mateixa estructura, el ritme; tècnicament tindrà un nivell altíssim –Andreu Rebés, per exemple, és el director de fotografia de Cesc Gay– i ho rodarem tot en exteriors, un plus.

¿I els dèbils?

Els típics d’una producció petita: tècnicament no pots arribar a segons on per qüestions de pressupost. Es tracta de no estirar més el braç que la màniga.

L’hem vist a 'Mar de plástico' i 'La Riera'. ¿Li agraden, les telesèries?

En veig alguna. Sobretot si hi participo jo! A veure: no és el mateix una de diària que una de setmanal, tot i que en totes aprens tècnicament molt. Però la veritat és que segueixo sobretot les nord-americanes.

'Palmeras en la nieve', ¿és el tipus de pel·lícula que hauria anat a veure, com a simple espectador?

Sí, ni que fos pel rebombori que ha aixecat. No deixa de ser la gran producció espanyola dels últims anys. I per opinar primer s’ha de veure. Cosa que molta gent no fa.

Confessi: ¿va riure, amb 'Ocho apellidos vascos'?

La vaig veure tard i precisament per això, per poder-ne opinar amb fonament. Sabia què anava a veure i hi vaig anar amb el somriure posat, disposat a riure de qualsevol cosa.

A 'The Promise' comparteix escena amb Christian Bale. ¿Un examen?

És només una seqüència. Hi faig d’oficial de telègrafs turc als anys finals de l’Imperi Otomà. Paper brevíssim i —per a mi— un sol dia de rodatge.

¿Amb frase?

Dues frases. Amb Bale. M’ho van proposar i dubtava: és que venia de fer un protagonista a Plan de fuga... Però quan em van dir que era amb Bale se’m van esvair tots els dubtes. No rodes cada dia una superproducció nord-americana.