Fa tres anys es va estrenar amb ‘Eines d’un temps passat’, sensacional tractat d’antropologia de muntanya que ara remata amb ‘Recull d’eines antigues de pagesos i pastors’. Hi deixa constància d’una forma de vida ancestral que va sobreviure fins als anys 50. No necessàriament millor, però que ens ha portat fins aquí.

Per als nascuts a partir del 80, l’Andorra que descriu li sonarà a Mart. Hi hem sortit guanyant o perdent?
Hem anat indiscutiblement a millor, la qualitat de vida que tenim avui és incomparable, però tampoc ho trobàvem a faltar perquè no ho coneixíem. 

Quan veiem les fotos en blanc i negre d’aquella Andorra, tendim a idealitzar-la. 
Fins als 50 la vida era molt dura, molt difícil. Es treballava a la intempèrie, fes el temps que fes, i sovint la gent deia que tenia dolor: malalties no diagnosticades amb què s’acostumaven a conviure. Avui vivim molt millor. Una altra cosa és el futur. Avui som més de 81.000 habitants. Això fa una mica de por, perquè... hi haurà aigua per a tothom? Hi haurà energia?

A quina edat es va posar a treballar al camp?
Era cabaler d’una casa de pagès, però vaig tenir la sort d’estudiar a Perpinyà gràcies a una beca. Vull dir, que de juny a setembre estudiava a fora, però a l’estiu treballava a casa, posem que a partir dels 13 anys, recollint herba per al bestiar. Durant el curs, escriure em deixava una veixiga al dit major de la mà dreta, i durant les vacances me’n sortien a les gemmes de tots els dits de fer anar les eines del camp. Després hi havia els vailets, nens d’aquesta edat –alguns, amics meus– a qui els pares llogaven en una altra casa a canvi d’aliment i allotjament. I les noies les posaven a servir: eren les fregones.

Per pura supervivència.
Exacte. Pensa que només hi havia una agricultura de pura subsistència. Els cabalers sovint havien de marxar a l’estranger. Però això els forjava un caràcter. Eren lluitadors i se’n sortien. 

Què troba a faltar, d’aquella Andorra?
La solidaritat espontània que hi havia. Avui està institucionalitzada. Aleshores no existia la CASS, ni cap ajut dels que avui dona el Govern, però dues cases veïnes es reunien per fer veïnatge, així en dèiem. És a dir, prestar-se ajut en cas de necessitat: malaltia, defunció, etc. Però també compartien els moments de celebració. Tot això de forma tàcita, no hi havia cap mena de contracte.  Però és clar, als anys 40 potser érem 5.000 habitants. Si et creuaves algú pel carrer era impensable no saludar-lo, fos conegut o no.

Vostè ha vist matar el porc. Avui ens sembla una cosa més aviat rústica, per no dir bàrbara.
Fins als anys 50 quasi totes les cases de pagès tenien un animal. Pensa que aquells porcs eren ben cuidats i seguien la mestressa, el dia de la matança, perquè es pensaven que els donaria de menjar. Això, el primer. Els següents, que n’havien sentit els crits, se’n malfiaven, és clar. Era una escena  cruel. Però no era una crueltat per plaer, sinó per necessitat. La matança era un dia de festa i de trobada, i aprofitaven per explicar-se la vida  mentre treballaven els embotits. Per això en dic que aquell dia era el de la premsa de les llonganisses.

Eren millors, els embotits de porcs matats a casa?
Sí. Potser és subjectiu, perquè el gust ho és i el menjar que proves de jove, després en el record és boníssim. Però no hi havia ni additius i l’únic conservant era la sal i el fum de la cuina. 

Parla del collar de gos, arma defensiva per enfrontar-se a llops i ossos. N’hi havia?
No en vaig arribar a veure mai, però l’existència del collar és la prova directa que els llops eren una amenaça versemblant. 

Explica com es construïen els cavallons. Seria capaç d’aixecar-ne un?
Em costaria, però ho recordo perfectament. Era una tècnica que es transmetia de pares a fills,  molt ben concebuda. Primer una garba que feia de pilar central, envoltat per mitja dotzena més de cap avall. I la mantellina, una altra garba plegada que feia de llosat i evitava que l’aigua es filtrés i fes malbé el gra.

Tenien també guillotina!
L’aparell per tallar les garbes de blat que després es passaven pel mallador, per separar-ne el gra de la palla. Això ho feia el matxo.

I l’embudella, quin nom tan evocador!
Ho és. L’embut per on es feia passar la barreja de carn triturada, confluïa en un conducte i acabava embotida dintre del budell. 

La màquina d’escardussar, per què servia?
Era una economia tancada, aquella gent s’ho havia de fer tot, inclosa la roba de llana. I la llana, una vegada xollades les ovelles, s’havia de transformar en fil. Com? Primer amb les fulles d’una planta que se’n diu cardamelles, que tenen punxes. Es pentinava, s’escardussava la llana perquè els fils quedessin paral·lels. Després es va fer amb una planxa de fusta amb claus. La màquina d’escardussar.

L’Andorra dels anys 40 era més semblant a la dels segles anteriors que no a l’actual. Com eren, aquells andosins?
Lluitadors i valents, i també molt savis, sabien negociar i van conservar un sistema essencialment estable que en  la meva opinió té molt a veure amb els coprínceps. Molta gent vol una república, i jo els dic: “Si haguéssim sigut una república, no estaríeu aquí. Andorra senzillament no existiria. Hauríem desaparegut en qualsevol de les guerres que han assolat Europa.”

I avui seríem com el Pallars o la Vall d’Aran.
Si t’hi fixes, cap dels països petits que ha sobreviscut és una república. No és casualitat.