Albert Salvadó, pioner de quasi tot

Mig centenar de persones van assistir ahir al Centre de Congressos a la taula rodona en homenatge al novel·lista i escriptor, traspassat ara fa un any.

Constantí, Kheops, Àtila, Jaume I, Anníbal, Alí Bey, Amon... La nòmina de fills literaris d’Albert Salvadó (Andorra la Vella, 1951-2020) és formidable. De fet, fa quasi por, i un escriptor ha d’estar molt segur d’ell mateix per enfrontar-se amb aquestes patums de la història universal i no estimbar-se. Salvadó ho estava, d’això no hi ha dubte, i es va enfilar sobre les espatlles d’aquests gegants per fer-se un nom en la literatura catalana i més enllà. Perquè va ser el nostre primer best-seller, amb èxit de públic i de crítica. En donen fe la corrua de premis de primera fila que va col·leccionar, des del Néstor Luján, en dues ocasions (El mestre de Kheops, La gran concubina d’Amon), fins al Carlemany (Els ulls d’Anníbal), passant pel Sèrie Negra de Planeta (El rapte, la mort i el Marsellès) i el Fiter i Rossell (L’anell d’Àtila). Un èxit en què va creure des del moment que va guardar en un armari la carrera d’enginyer i es va consagrar professionalment a la d’escriptor. El primer i fins a la data l’únic cas de les nostres lletres.

Aquesta és una de les conclusions de la taula rodona en homenatge a Salvadó, traspassat ara fa un any, que organitzava la Biblioteca Nacional i que va tenir lloc ahir al Centre de Congressos de la capital. El també escriptor Albert Villaró en va destacar el salt al buit que va donar a principis del decenni passat, quan es va retirar del circuit editorial convencional, va recuperar els drets sobre la seva obra i es va concentrar a digitalitzar-la, en un moment que el futur del llibre electrònic era encara una incògnita. Salvadó, en fi, va tenir sempre ànima de pioner, des que a mitjans dels 90 es va proposar popularitzar un gènere, el de la novel·la històrica, que fins aleshores i amb comptadíssimes excepcions era un vedat de gegants de la literatura universal, des de Robert Graves fins a Marguerite Yourcenar, com va recalcar el periodista Bru Noya. Salvadó va trencar el sostre de vidre, perquè avui la novel·la històrica en català té lleixa pròpia a la llibreria, però fa un quart de segle les coses no eren en absolut així. Ell va contribuir decisivament a acostar el gènere al lector no necessàriament interessat en la història, i ho va fer, en paraules de Susanna Vela, convertint figures universals en personatges de carn i ossos sense que el resultat grinyolés des del punt de vista històric. La llàstima i també el misteri, com va apuntar Noemí Rodríguez, ahir en funcions de moderadora, és que no fes mai el salt i s’atrevís a passar pel sedàs de la seva ploma episodis de la nostra història. “I personatges a l’altura de Kheops, Anníbal i companyia en tenim: Carlemany, sense anar més lluny”. La postil·la, oportuníssima, de Villaró. Però no treu que Salvadó va ser pioner de quasi tot en les nostres lletres: només se li va avançar Antoni Morell, el pare fundador de la literatura andosina.

Queden per escatir alguns enigmes de Salvadó: el primer de tots, què va passar perquè el 2007 fes el seu particular adeu a tot allò, trenqués amb el gènere històric i s’embarqués de la mà de L’informe Phaeton en una etapa literària probablement incompresa però que ell tenia en la més alta estima. El segon, si va deixar al calaix alguna obra inacabada, com en alguna ocasió havia manifestat en públic. El tercer i últim, quant trigarà a sortir del purgatori literari: mirin de trobar una novel·la seva a les nostres llibreries. Potser els cau algun Kheops i algun Jaume. No direm que sigui missió impossible, però gairebé. Facin la prova.