Albert Villaró: “La gran ideologia de Fiter, un avançat al seu temps, és el pragmatisme”

Encara queden coses per dir de la que Villaró considera una de les ments més brillants que va donar el segle XVIII andorrà i un dels principals escriptors en català de la seva època. Convida a rellegir-ne no només les màximes, i a explorar la biografia d’un home que va ser desheretat perquè no es va voler casar i que va morir el 1748, als 42 anys, i a temps per acabar el  ‘Manual Digest’. Demà ho explica a la casa Rossell. Casa seva.

“Los camins dels dels ports no han de esser molt bons, ans be fragosos i dolents, sols se puga transitar merament”. Estaria content, amb el cacau de mobilitat que han armat els catalans.
Ell es referia als ports de la banda de França, precisament per impedir que les tropes espanyoles tinguessin la temptació de passar per Andorra. Pel que fa a la situació actual, sospito que ell estaria tan perplex com nosaltres. Tot i que quan tenia 14 anys va viure una situació similar, quan el 1720 es va tancar la frontera a causa de la pesta que assolava Marsella. Sabia el que era, un confinament.

Haurien de llegir-lo més, i citar-lo menys, els nostres polítics?
Els polítics i tothom. Sobretot ara que el tenim a l’abast en una edició molt assequible i en una versió adaptada a la sensibilitat lingüística actual.

L’edició del Consell General que vostè va coordinar és tot això i més, però manual, el que es diu manual no ho és.
A veure, en el sentit etimològic un manual és un compendi, no vol dir que sigui fàcil de manejar.

Pensar que el ‘Manual’ són les màximes, és reduccionista?
Les màximes són imprescindibles, però el Llibre 1, De la naturalesa, situació, domini, govern i religió de les Valls d’Andorra no ho hauria de ser menys. Hi repassa els orígens de la nació andorrana, començant pel nom, que ell sosté que el van inventar els generals de Carlemany, que hi veien paral·lelismes amb la vall d’Andor, a Terra Santa.

Certs polítics catalans haurien de rellegir Fiter quan diu que les Valls d’Andora, “no obstant ser part de Catalunya, mai han dependit del govern, de les leis tant civils que criminals, de la policia, economia, usatges ni altra disposició secular de dit Principat”.
Fiter ve a dir que som culturalment, políticament i geogràficament catalans, sí, però que políticament i jurídicament, no. Aquest és el raonament.

Això que Carlemany és el pare fundador de la nació andorrana és pura invenció. Va ser un mistificador?
Era un avançat al seu temps, és el punt de partida de la historiografia andorrana. Abans que ell no hi ha absolutament res. N’és el pare fundador. I fins al segle XIX no hi tornarà a haver ningú del seu nivell.

Si el posem al costat de Maquiavel?
Tenen en comú la voluntat pedagògica, però res més. Pensa que Fiter no es dirigeix al príncep sinó als prohoms, els consellers, perquè tinguin una referència en cas de dubte. I que els consellers de l’època, com va ser fins ben entrat el segle XX, eren homes bàsicament de pagès.

Resistiria la comparació amb Gracián i el seu ‘Arte de prudencia’?
Beu molt de la tradició moralística, és cert, i això Joan Massa ho ha estudiat molt bé. Fiter és fill del seu temps i de la seva formació, molt probablement als jesuïtes de  la Seu.

El que sorprèn és que sigui coetani de Montesquieu, l’autor de ‘L’esperit de les lleis’.
Fiter es queda a les portes de la Il·lustració, no les arriba a traspassar. És cert.

Ultramuntà?
No el podem jutjar amb criteris extemporanis. La gran ideologia de Fiter, com a bon home de muntanya, és el pragmatisme.

La màxima 18, ‘Fugir sempre contencions ab los minstres dels prínceps i evitar enfadoses disputes de jurisdiccions’. Sembla escrita per avui mateix.
I tant. El que passa és que una cosa és la voluntat i l’altra és el que la realitat et permet fer. El que diu és que ens limitem a fer l’andorrà i que excel·lim en això.

El podem considerar una barreja d’estoic i de cínic.
Més del primer que del segon. Si en segueixes la biografia hi trobaràs un personatge molt fet a la seva. Pensa que no es va voler casar, i que això va comportar que el desheretessin. Devia ser un escàndol, en aquella època. El llibre de cens de casa Rossell diu que va ser “lo primer hereu que no volgué casar en casa”. Però es va sortir amb la eva. I a la vegada tenia una enorme curiositat intel·lectual. Quan se’n va a estudiar a Osca se n’hi endú un centenar de llibres: estem parlant de la primera meitat del XVIII!

Què llegia?
Resulta un lector eclèctic i curiós, que el mateix es cruspeix un manual pietós, Soledades de la vida y desengaños del mundo que La història del esforçat caballer Pantinobles, amb episodis d’un cert erotisme per als estàndards de l’època.

Per què va fer 55 màximes, i no 60 o 75 o 100?
Intueixo que quan va creure que ja ho havia dit tot ho va deixar estar. No crec que hi hagi cap raó cabalística ni numerològica. Deixa’m dir una cosa...

Endavant.
El Manual Digest és un monument, per l’esforç d’anàlisi i de síntesi, però hem de reivindicar el Fiter escriptor. No n’hi ha gaires com ell, al XVIII català.

Deixi’ns-en una màxima.
La 6: “Escollir per les empreses i empenyos los hòmens més íntegros, discrets i experimentats”. Tan de bo li féssim més cas.