Torna el pare d’Andreu Boix, del Tomàs de cal Mostatxo i de l’Esteve Farràs. I torna a Llobarca, convertida en refugi dels supervivents d’un virus que amenaça de liquidar la humanitat. Es titula ‘Tercer origen’, avui arriba a les llibreries i el 5 de març la presenta a La Trenca.

Ha escrit la novel·la ideal per als que demanen que d’una vegada caigui el meteorit. Sadisme d’autor?
En absolut, però no negaré que estic passant una fase col·lapsista, si m’ho deixes dir així. No anem bé i hem d’aixecar el peu de l’accelerador, perquè si no poden passar coses com la Covid o com la pandèmia que assolarà la humanitat el 2027 si no canviem.

Ha tocat la novel·la històrica, la fantàstica, la negra i ara la juvenil. Per tastaolletes? O perquè té una filla de 12 anys, l’edat de la protagonista?
A veure, deixa’m dir que jo nego la major, he tocat la novel·la així a pel, sense cognoms. Les etiquetes m’interessen poc, perquè limiten la novel·la a un sol calaix. La companyia nòrdica no és novel·la fantàstica, encara que en tingui elements, ni Obaga era pròpiament una novel·la rural. Intento en qualsevol cas no posar tots els ous al mateix gènere.

Dirà el que vulgui, però ‘Tercer origen’ sembla una novel·la juvenil, la publica al segell del Grup 62 especialitzat en literatura juvenil i hauria encaixat com un guant al Carlemany pel foment de la lectura.
Tenia clar que havia de ser una novel·la breu i que pogués llegir la meva filla. Em vaig plantejar una novel·la no diré que amb menys pretensions però sí amb una forma més amable. Es veu que els editors en diuen middle grade, d’aquestes novel·les destinades a un lector preadolescent i adolescent però  encara no adult. Però Tercer origen no és ben bé això. El fet d’aparèxier a una col·lecció juvenil no haurà d’espantar el públic adult. No hi ha concessions, ni he abaixat el llistó, ni el registre lingüístic ni res. És més curta, de capítols més breus, però això són qüestions purament formals, perquè no és una novel·la rebaixada.

Tampoc hi ha interès romàntic, cosa que els xavals potser hi troben a faltar.
S’insinua cap al final, quan la protagonista especula amb quin dels nois del poble podria, arribat el cas, tenir un fill. Però novel·les romàntiques n’hi ha moltes, ja s’ha dit quasi tot el que es podia dir sobre la matèria i no la volia complicar amb trames sentimentals que l’allarguessin innecessàriament. 

A ‘La companyia nòrdica’ va treure Perucho del purgatori i ara fa el mateix amb Pedrolo. Per què l’havíem oblidat?
Per mi mai no ha estat mai al purgatori. És un dels noms que m’ha format com a lector. Recordo haver llegit de jovenet dotzenes de novel·les seves. I no exagero. Comanegra en recupera el cicle de Temps obert, Pedrolo guanyarà certa visibilitat i jo que me n’alegro.

Després de mort, i sospito que des de molt abans, ha sigut l’autor del ‘Mecanoscrit’ i poca cosa més.
Lamentablement, perquè quan un autor mor l’obra queda tancada. Òbviament no hi ha novetats que el posin d’actualitat, ni entrevistes com aquesta, i es queda com a la rebotiga. Però Pedrolo és un autor especialment prolífic, que va tocar tots els pals, i que ho va fer molt bé. Recordo haver representat quan anava a l’institut L’ús de la matèria, una obra de teatre extraordinària. En fi que per mi va ser un referent durant aquesta fase decisiva de formació com a lector. Espero que se me n’hagi enganxat alguna cosa.

A tots els que vam llegir el ‘Mecanoscrit’ ens va amoïnar la qüestió de l’incest, que vostè salva a ‘Tercer origen’ apel·lant a l’autoritat bíblica: si Caín i Abel van procrear amb les seves germanes, per què no l’Alba?
L’incest és el gran tabú que toca el Mecanoscrit. Molt probablement ara costaria més de fer passar. Va ser un llibre  per a l’època atrevit. I en els nostres temps d’ultracorrecció política no tinc del tot clar si és tan recomanat i tan llegit a  col·legis i instituts. No m’estranyaria que l’univers woke l’acabés condemnant a l’armari de les escombres. Si no ho ha fet ja, que ho desconec.

Això que Pedrolo va tenir la vista d’esperar que Alba fes els 18 per fer-la mare.
Evidentment, era molt llest.
 
Tornem a ‘Tercer origen’. En quina plaga històrica s’ha inspirat per crear el seu virus mortal: en la pesta, en l’Ebola, en la Covid?
És una barreja de tots aquests, un còctel de virus hemorràgics fulminants, amb una taxa de contagi indeturable i un índex de mortalitat mai vist que segons els experts frega el 95%. Em semblava més versemblant que l’amenaça extraterrestre que imagina Pedrolo, especialment després de la Covid.

Existeix el gammapliomavirus que apareix en mala hora a la ciutat siberiana de Txerski i que en qüestió d’hores s’escampa per tot el món?
Espero que no. 

Esquitxa la novel·la amb unes quantes pistes de regust local. Som-hi: a la bibliografia sobre Llobarca hi surten Arseni Sugranyes i Espinàs, de qui cita un ‘A peu per la vall del Flúmia’ apòcrif, i a la biblioteca del poble hi ha un exemplar d’‘Obaga’. 
Funcionen a la manera dels ous de Pasqua dels programadors. I Obaga crec que tocava citar-la, ja que passa a Llobarca i perquè hi faig sortir la Magalí i el Tomàs del Mostatxo. És com un bucle.

També passa comptes amb Cercas: és literalment “una merda”. Ho diu per Cercas en general, o per ‘Terra alta’ en particular, que és la novel·la que en cita?
Terra alta és més que dolenta, infame, se’m va entravessar molt. Això d’una banda. De l’altra, Cercas no és sant de la meva devoció, per motius literaris i també extraliteraris. Això no treu que Soldados de Salamina és una grandíssima novel·la. El problema és el que ve després.

El pobre Tomàs, convertit en secundari, acaba la novel·la borni. Per què s’hi acarnissa així?
Són peripècies que passen en un univers tancat com el de la novel·la i que obliguen la història a avançar per camins nous. Sense l’accident del Tomàs no haurien de sortir a buscar medecines, no s’hauria produït l’incident de la Mercè... És més que un secundari i al final adquireix un cert protagonisme, és ell qui organitza la baixada de les falles. 

Ja que en parla, atenció, espòiler: quin és el destí fatal de la Mercè, que vostè deixa hàbilment obert: la segresta una banda estil ‘La carretera’, se la cruspeix una bèstia?
En la meva opinió l’origen dels fets és antròpic i per això genera inquietud entre els supervivents de Llobarca: durant uns quants capítols no passa aparentment res però es percep que una amenaça plana sobre el poble. Algú els fa la rateta  des de l’altre costat de la vall, la ràdio que sintonitzen de casualitat i que immediatament es perd... Com si tot el món es comencés a activar sense saber cap a on.

Que la resolució catàrtica arribi gràcies a les falles que organitzen la nit de Sant Joan és un detall sensacional.
No estava planificat i va acabar sortint així. Potser perquè a Estamariu hi ha un far i s’hi havien encès falles. És una manera d’implicar el jovent i de reconnectar amb la tradició del poble i a la vegada permet que els detectin els supervivents que des de fora tracten de reconstruir la civilització.

Pot ser que recordi vagament a Estamariu, aquest Llobarca?
Segur que hi ressonen ecos, potser els frescos romànics de Sant Quiri, de la festa major, però Llobarca és més d’alta muntanya, més recòndit, més petit... 

Amb ‘Tercer origen’ tanca el cicle de Llobarca?
Crec que sí, i en qualsevol cas si mai el reprengués ho faria donant-li un gir totalment diferent. Llobarca pot servir com a escenari per a moltes trames, igual que la Llobarca d’Obaga, més petita, més recòndita, amb menys futur, no és la mateixa que la de Tercer origen. Al final és un topònim de ficció que et dona llibertat absoluta per fer-hi el que vulguis, sense la cotilla de la realitat.

Si no són el mateix Llobarca, per què hi ha tornat?
Tenia ganes de veure què hi havia passat des de començaments dels 90, que és quan hi està ambientada Obaga. Una manera és a través de la ficció apocalíptica de Tercer origen. Això no vol dir que d’aquí a deu anys, si tinc salut i energies per escriure una altra novel·la, la pugui tornar a ubicar a Llobarca. També dependrà de com hagi evolucionat el món en general i la muntanya en particular. M’agrada tornar a escenaris coneguts però ha de ser al cap d’un temps. És el que em passa amb les novel·les de l’Andreu Boix, que no em sentiria còmode escrivint-ne una cada any, però en canvi cada set o vuit ja és una altra cosa.

Doncs sembla que toca, perquè ‘La bíblia andorrana’ és del 2015.
Quan acabi el projecte en què estic embarcat, una novel·la adulta, calculo que cap a la primavera, suposo que m’hi hauré de posar. Però he de deixar un temps de repòs entre novel·la i novel·la perquè et quedes bastant eixut, amb la síndrome de la vaca munyida.