No passa cada dia: recuperar una primera novel·la de fa vint anys i estrenar a la vegada catàleg i editorial. Doncs és el que fa l’autor de ‘La companyia nòrdica’ amb ‘Les ànimes sordes’, publicada el 2002, avui descatalogada i amb què arrenca la singladura de Medusa, amb David Gálvez i Oliver Vergés al timó. A les llibreries a partir del 21 de març, amb la primavera. La presentació, el 7 d’abril a La Trenca.

Estrena editorial. El deu omplir d’orgull i satisfacció, per dir-ho amb la fórmula reial.
És un honor que hagin pensat en mi per començar aquesta fantàstica aventura. Estic encantat d’aquests companys de viatge [Luis Hars, María Cristina Hall i Antoni Munné-Jordà] i confio cegament en el criteri dels editors. No puc estar més content de formar-ne part. Demostra l’ambició i la joguera que tenen el David i l’Oliver.
 
Que a més són amics seus. Així, qualsevol.
Que em proposessin  de recuperar una obra diria que poc coneguda, una primera novel·la publicada fa 22 anys, no deixa de ser un risc.

Molts descobrirem que hi va haver un Villaró abans d’‘Obaga’.  Cap on tira, ‘Les ànimes sordes’?
Obagueja bastant. A més, la gènesi és similar, un encàrrec estival del diari Segre: un fulletó que es publicaria cada dia durant dos mesos, juliol i agost. La vaig començar a escriure sense saber com acabaria, cosa que és bastant arriscada des del punt de vista metodològic. Encara més per a una primera novel·la. Més o menys me’n vaig sortir, perquè l’any següent van reincidir amb Obaga. No recordo que tingués crítiques especialment dolentes, però tampoc va ser el boom d’Obaga.

També ‘negreja’. Hi ha un mort, que sempre ajuda a fer avançar la trama.
En aquell temps era el responsable a la Seu d’uns d’aquests cursos d’estiu avorridíssims on no passa res... fins que passa.

Per primera i diria que última vegada, trasllada el seu territori literari fora del Pirineu.
Tot plegat passa a Fornals, una ciutat de secà, estil Mollerussa. I el que passa és que algú pela un dels professors, i el meu protagonista, un pobre periodista de comarques bastant desgraciat, en la línia dels meus antiherois, haurà de trobar l’assassí. Contra pronòstic, l’Amadeu se’n va sortint.

L’ha tunejat?
No acostumo a rellegir-me. En aquest cas he fet algun retoc estrictament cosmètic, per no dir ortotipogràfic. Pensa que és una novel·la que ja està tancada.

Resisteix una segona lectura, vint anys després?
No en renego gens ni mica. M’hi reconec, tot i que s’ha de tenir en compte que és una primera novel·la, així que no li busquis la complexitat tècnica de La companyia nòrdica, per entendre’ns. Però soc jo, i alguns dels tics bons o dolents que pugui arrossegar ara, ja hi són.

La via diguem-ne costumista  d’‘Obaga’ i ‘Les ànimes sordes’ es va acabar aquí. No la va explotar a l’obra posterior.
No m’agrada repetir-me, fer productes seriats. M’avorriria a mi i al lector. Intento canviar d’aproximació, d’època, de tècnica, tot i que segurament sempre hi trobaràs un fons identificable d’autoria. 

Ha llegit ‘El andorrano’ i seqüeles?
Ni els he llegit ni els llegiré. Tinc 58 anys, la vida és curta, i espero omplir els anys que em queden de llibres interessants. I no és el cas, ho dic no tant pel tema com per l’aproximació que l’autor hi fa. Tampoc no hi ajuda que estigui mal editat: un llibre ha de tenir una estètica bàsica, si com a producte ja no està ben fet, dubto que el contingut sigui millor. I ja no l’agafo.

El que li volia dir: a part del resultat pesudoliterari, la tècnica, agafar fets i personatges reals i passar-los pel sedàs de la ficció, no s’allunya tant del que fa vostè a ‘La companyia nòrdica’.
En el meu cas les normes del joc queden molt clares d’entrada. Tot és pura ficció, sens dubte. Res de llançar la pedra i amagar la mà. Si mai vull fer coses de no-ficció, d’assaig o d’història, ho dic obertament. Però això [El andorrano] no és ni una cosa ni l’altra.

La proliferació d’editorials, el ‘boom’ de ‘Morts’, el dinamisme de La Trenca... Aquest xup-xup, és casualitat?
No ho crec. Tenim una densitat literària considerable i és natural que al final doni fruits i es vegi l’esforç de molta gent durant molt de temps. La Trenca és una iniciativa privada que es mou en sintonia amb la remor de fons, aixecar el dit i fer coses al marge de les administracions. Perquè hi ha vida més enllà del Govern i dels comuns.

I més enllà de la Farga?
No és fàcil. Demana’ls als nostres editors, tots et diran que les dificultats per sortir d’Andorra són enormes. Però s’ha de provar, i és el que intentarà Medusa, trencar fronteres des de la mateixa trinxera que la resta d’editorials barcelonines i catalanes. L’ambició, la intenció i la vocació és que la geografia no sigui una limitació.

Antoni Morell estava obsessionat a construir un territori literari similar al Macondo de García Márquez i el Mississipí de Faulkner. Vostè ha ampliat una mica les fronteres, fins a la Cerdanya i el Pallars, passant per l’Alt Urgell. De forma conscient?
Viure a muntanya et fa veure les coses d’una determinada manera. Però el que estic fent ara no té res a veure ni amb Andorra ni amb el Pirineu. Es tracta de fer com a la botifarra, que vas provant els diferents pals a veure quin joc tens. El centre de la meva cosmovisió és Andorra i l’Alt Urgell, però de tant en tant m’agrada anar una mica més enllà, encara que sigui per tornar-hi amb més ganes.

Vaja, no està preparant la quarta entrega d’Andreu Boix. Ohhh.
De moment, no. Cal esperar que acabi el que tinc entre mans. Una novel·la de la qual no en diré res. Res de res. No és per fer-me l’interessant, però encara no sé ben bé cap on va.

Res a veure amb ‘La companyia nòrdica’ ni amb la ucronia franquista ni amb Boix el Vidu. L’ha enterrat, Boix?
El tinc a la recambra. Quan tingui la necessita de fer un Boix, el faré. Si fos per petició popular n’escriuria un cada any. Cada Boix retrata una Andorra diferent, i ara començaria a poder-ne fer un, perquè ja ha passat prou temps des de La Bíblia andorrana. Però no li vindrà d’un parell o tres d’anys.

Totes les seves novel·les són de gènere: històric, negre, fantàstica, anticipació... Premeditadament? Per comoditat?
No ho he entès mai, això: existeix una novel·la que no sigui de gènere? Quina novel·la no és històrica? No penso en clau de gènere, no dic mai: “ara faré una novel·la negra”. O una de fantàstica. Perquè crec que això et talla les ales. Després t’hi busquen etiquetes, ho sé, però en el moment inicial no tinc una consciència de gènere. De fet, aquesta qüestió m’incomoda una mica. 

No li hauria anat malament una adaptació al cine o a la televisió d’alguna de les seves novel·les.
Obaga va estar a punt. I Blau de Prússia també. Vam arribar a vendre’n els drets. Però la indústria audiovisual fa aigües per tot arreu. No dic que no pugui arribar, i estaria encantat de la vida.

Després de Morell, Salvadó i Peruga semblava que mai més no tornarien a coincidir tants autors d’aquest nivell. Però resulta que sí. Vivim una edat de plata de la literatura andorrana?
El caldo hi era des de fa anys. El que s’ha produït ara és desgraciadament una renovació generacional. Tant l’Antoni com l’Albert encara tenien coses a dir. De densitat literària sempre n’hi ha hagut. El que ara hi ha potser són  més plataformes, més editorials, més oportunitats per publicar. I sospito que és conseqüència de l’estructura de país, perquè aquí passen moltes coses i hi ha moltes coses per explicar. És natural que vagi sortint gent amb ganes d’escriure-les.