Abans que res, felicitats pel Premi Ictineu 2025 a la millor novel·la juvenil en català de gèneres fantàstics per Tercer Origen. 
Gràcies. Els premis a obra publicada són molt interessants perquè hi ha el reconeixement de gent que s’ha llegit el llibre, i a més hi ha un jurat escollit. En aquest cas és un vot popular, i això fa molta més il·lusió.

A més hi havia candidats com Jordi de Manuel, amb Àcars, i Ferran d’Armengol, amb El laberint de Noctiluca.
Amb el Jordi som amics i són autors molt consagrats. I a més a més són gent del gremi, que s’hi dediquen. No fan només novel·la de ciència-ficció i de fantasia. Això del gènere no m’ha fet mai gràcia. No he dit mai que faig ciència-ficció, que faig fantasia. Em poden sortir coses fantàstiques o de ciència-ficció però com una derivada però no com un plantejament primari.

Tercer Origen és una novel·la que va ser editada com a juvenil però que bé ho podia haver estat per al públic adult.
Bé, el fet que sigui juvenil no vol dir que un adult no la pugui llegir. El que vol dir que la meva filla, que en té tretze, la pot llegir. No té cap cosa especialment pertorbadora. No té una estructura molt complexa, ni una trama complicada.

Hi ha altres novel·les que van ser publicades per a un públic juvenil i que després van anar destinades a un lector adult, com el Marina de Carlos Ruiz Zafón. Primer la va editar Edebé i més tard, Edicions 62.
I Pedra de tartera de la Maria Barbal, que va començar com una novel·la juvenil. Els editors, en el seu moment, tenen la necessitat d’encabir el llibre en un lloc o en un altre. És la seva feina. És més fàcil que una novel·la de 150 pàgines pugui entrar en un circuit escolar que una de 500. Quan van veure que Pedra de tartera començava a fer forat els de La Magrana la van posar a la col·lecció normal.

Fins i tot un autor supervendes com Joel Dicker ha apostat en el seu darrer llibre per un tema més infantil.
Sí, però és molt difícil posar un límit. Són coses molt esteriotipades, com aquest gènere,  que ara esta de moda i que és una adaptació que de fet són les novel·les romàntiques de tota la vida però amb un component fantàstic. Algú a qui li agraden els còmics estarà entusiasmat. El que interessa és que la gent s’enganxi a la lectura i que no ho vegi com una imposició, sinó com un acte de llibertat.

A Tercer Origen trobem reminiscències d’Obaga. Amb el poble i amb alguns personatges.
Quan vaig fer Obaga em va quedar el cuquet de veure què hauria passat amb els personatges, amb el Tomàs, amb la Magalí i que sempre hi havia la possibilitat d’acabar fent una segona part per veure com havien evolucionat en vint o trenta anys. En comptes d’això el que sí que vaig fer va ser aprofitar l’escenari d’Obaga. Es recupera el poble de Llobarca. No són bén bé iguals. És més gran el de Tercer origen. Podria ser qualsevol poble. Podria semblar Estamariu, però no és. El fet de tenir un nom imaginari et dona una llibertat màxima.

La literatura ens ha donat molts casos de llocs imaginaris. El Macondo de Gabriel García Márquez, la comarca de Región de Juan Benet, o el Vigata de Camilleri.
Sí. Hi ha un llibre molt bonic del Joan-Lluís Lluís que es diu Diccionari de llocs imaginaris que fa aquest exercici aplicat a la literatura catalana i hi surt Llobarca i el Marquesat i bastants llocs més.

A Tercer Origen s’explica la història d’una noia de Sabadell que està a punt de començar l’institut quan els seus pares li anuncien que deixen la ciutat per anar a viure a Llobarca.
El motor inicial del llibre era aquesta part fantàstica, de ciència ficció

¿Tindrem aviat una nova aventura del comissari Boix?
No encara. Suposo que serà el proper que faré. Ja toca. No pots explotar massa una sèrie tret que hi hagi una Andorra diferent. És molt diferent l’Andorra de Blau de Prússia, l’Andorra de L’escala del dolor o l’Andorra de La bíblia andorrana. Ara ja ha passat prou temps però encara no sé gran cosa.

Hauria de ser l’Andorra de l’encaix a la Unió Europea o dels youtubers.
L’Andorra accelerada, la d’avui.