Tota música resulta oportuna, és més, òptima, en qualsevol circumstància (reggaeton a banda), així que Vilanova de Banat (municipi d’Alàs i Cerc) torna a apostar pel FeMAP en el marc de la festa del poble. Cita ineludible ja. Enguany, amb Al Tayr Ensemble. Serà demà al migdia, a les 12.30, a l’església Santa Cecília. 

 Ens portaran de viatge, amb un tal Abendino. 
El que expliquem a través d’aquest repertori és el viatge d’exili del poble sefardita en ser expulsat el 1492 de la Península Ibèrica pels Reis Catòlics. Fem una fusió entre instruments i els cançoners de l’època amb les músiques tradicionals per recórrer els mateixos camins que aquest Abendino en qui personifiquem el seu poble. 

Un llarg viatge.
Sí, i tant! Des de Granada  fins a Constantinoble, l’actual Istanbul, a la península d’Anatòlia. Interpretarem obres del Cancionero de Palacio, com Rodrigo Martínez, del segle XVI. També hem inclòs música italiana d’aquesta època, suposant que el nostre personatge va travessar la Península Itàlica, on molts sefardites es van establir: de fet, de Guglielmo Ebreo da Pesaro sabem que era un jueu de Venècia. 

Molta diversitat. 
Sí, sí, perquè també hi haurà música andalusí. Igualment, música del Mediterrani oriental, suposant que aquella gent passaria també pels Balcans, així que hi haurà música del que avui són Macedònia o Bulgària. I, per descomptat, hi ha cançons sefardites, de les que encara avui conserven i segueixen cantant, en ladí, que era la llengua que empraven en el moment de l’expulsió. 

El viatge té una meta.  
Efectivament. Acabem amb una peça, Los caminos de Sirkedji, que és el barri on vivien els sefardites a Istanbul. 

Als temps que corren, cal un repertori precisament com aquest, que mostri sobretot als més obtusos com estem de barrejats aquí, al Mediterrani, oi? 
És una de les coses més importants que volem demostrar amb el nostre projecte. En el món de la música antiga, sovint es pretén establir diferències entre la música occidental i les d’altres cultures, però hi ha molts punts d’unió amb la Mediterrània com a nexe de comunicació... i diria que amb una línia musical que lliga fins a l’Índia, s’hi veuen molts punts en comú. Per a nosaltres és fonamental reclamar que no s’han d’aixecar murs, perquè són cultures compartides.
 
Com rep el públic aquest repertori? 
Hem tingut una gran resposta, i de gent que no està  molt vinculada a la música antiga. Creiem que tenim una bona manera d’apropar-se-la, que fem una cosa dinàmica. També utilitzem instruments que criden l’atenció: la guitarra renaixentista, la vihuela, o instruments dels Balcans, molta percussió de tot el Mediterrani i l’Orient Mitjà. Pensem que això desperta molt la curiositat de la gent, perquè descobreixen instruments que no coneixien. S’atansen així a d’altres músiques i, de pas, a d’altres cultures. 

Què porta un intèrpret cap a la música antiga?  
És un procés personal. Per a mi és fonamental, que em va permetre reconnectar amb les meves arrels i descobrir que són més extenses del que inicialment pots pensar: veus com la música antiga està viva en el folklore, molt viva encara que s’interpretés fa quatre o cinc-cents anys. Però aquí està, a les nostres arrels. 

I té molt terreny per explorar. Això deu ser atractiu.  
Exactament, això és fonamental. Com a percussionista, jo no sé com s’interpretava aquella música, per exemple, no hi ha res que hagi quedat escrit pràcticament fins a la cort francesa del barroc, així que hem d’inferir-ho a través del folklore, i no sols a la Península Ibèrica, sinó fins a llocs com l’Iran, o de la iconografia. És tot un procés de descoberta. 

Font de moltes sorpreses? 
Sí, sí. Personalment, em meravella la música del que és l’actual Iran i de tot l’Àsia Central. O pràctiques del nord d’Àfrica, dels pobles berebers, que quan veus imatges de com tocaven els instruments de percussió perceps com s’assembla a pintura que hi ha a les nostres esglésies. 

Ja estaven globalitzats.  
I la Península Ibèrica ha estat una zona de pas durant mil·lennis. Això va cristal·litzar en una riquesa musical enorme. 

Vostè, per cert, va començar pel jazz.  
Són músiques que es comuniquen bé. El jazz és una música molt viva, però que també procedeix de pobles africans, no deixa de tenir un origen en les músiques d’arrel. La música antiga combina pràctiques més acadèmiques, més estandarditzades, amb estils molt vius. 

Al Tayr Ensemble es va formar el 2023.  
Ens vam conèixer amb Olga  Rodon col·laborant amb la Capella de Ministrers de Carles Magraner i vam descobrir els interessos comuns. Després vaig conèixer en Jon Wasserman, que és un actiu fonamental, i no sols musicalment parlant, sinó perquè ell mateix personalitza aquesta experiència que suposa  marxar del teu país [és de Nova York] i establir-te en un altre lloc. Això li dona la part vivencial a la proposta artística.