Renovar-se, o no avançar; renovar-se o eternitzar-se pels camins trillats, i això últim no és propi d’Alfons Valdés  (Barcelona, 1945). Per això l’exposició que demà inaugura a la Cuina té un punt de partida insòlit en l’obra pictòrica de l’artista (i arquitecte): quatre grans peces que sorgeixen purament del gest, un traç únic, ferm i contundent. Són perfils de les galàxies per on Valdés voldria perdre’s, explorant-les, contorns executats amb decisió, amb brotxa i pintura negra, que no deixen de tenir un aire de família amb la cal·ligrafia japonesa: d’esperar, aquest interès per l’art oriental, en qui camina sempre acompanyat per un exemplar del Camí del Tao, del -això sí, xinès- filòsof Lao Tse. Bé, un exemplar o el que en queda, de tant llegit, rellegit, reflexionat i rebregat que està el pobre petit volum. 

Valdés es va tancar durant més de dos anys en un dels tallers d’art que el Ministeri de Cultura té a l’edifici de bombers massanenc per concebre i executar aquesta sèrie. La va acabar concretament el 30 d’abril passat, dia que feia els 79 anys, precisa. Un desplegament d’obres que revesteixen de somnis intergalàctics, abstractes, això sí, les parets de la sala alturgellenca. Sobre paper kraft: hi havia l’exigència d’una obra lleugera de transportar, especialment quan hi ha una duana que traspassar. Les quatre galàxies de partida, no; en aquest cas estan executades sobre cartró. 

Hi ha color i hi ha els clàssics collages de papers retallats valdesians. És una tècnica, recorda, que li va ensenyar Sergi Mas a l’Escola d’Art i que mai més no va abandonar. Però excepcionalment hi ha moltes tonalitats fosques, molt negre, com correspon a les profunditats dels universos que explora. El muntatge, acompanyat de les sempiternes ampolles, que utilitza i reutilitza, recipients buits que poden encabir qualsevol idea: en aquesta ocasió són els forats negres que, sembla ser, permeten saltar-se el continu espai-temps. Les ampolles són, com altres materials, objectes que recicla: “A mi m’agrada treballar amb les coses que altres rebutgen”. 

“Com que no podré mai visitar altres galàxies, doncs me les invento”, explica l’artista amb rostre de petit trapella. “Amb la imaginació pots anar allà on vulguis”, insisteix. “Tinc claríssim que el mar és meu, que el Casamanya, que veig mentre pinto, també és meu, que tot és nostre; i si així de clar ho tinguéssim tots, no faríem res malbé, no espoliaríem la natura, perquè seria nostra”. Bon remei contra les bretolades que fem al planeta. Encara que sigui com predicar en aquest espai buit intergalàctic per on el so no pot viatjar. 

La curiositat
El més important en l’artista, en qualsevol en realitat, insisteix, és no perdre mai la curiositat. “Això t’ho facilita el fet de crear: quan entres en un edifici et fixes en el paviment, en el color de les parets, en qualsevol detall que normalment et passaria desapercebut, però quan estàs en un procés de creació et fixes en tot, perquè de tot pot sorgir una imatge útil per a tu”. 

L’exposició s’inaugura demà, dèiem, i romandrà oberta fins a finals de mes. És una de les propostes culturals que s’afegeixen a l’oferta de la ja molt propera Fira de Sant Ermengol. En aquest cas, amb un al·licient afegit: els matins de dissabte i diumenge (a excepció del cap de setmana vinent) el mateix Valdés estarà a la sala -amb la seva dona, la també artista Gemma Piera- per exercir de cicerone. Un autèntic luxe.