Han passat vint anys llargs des que Albert Villaró va donar la campanada amb Obaga. Sí, home, les peripècies del Tomàs de cal Mostatxo que cuidava del seu ramat de vaques en aquell racó perdut del Pirineu que responia al nom de Llobarca. Un llogarret de la comarca de Lapena, amb capital a Lagrau i veïna del marquesat de Somorra, i si amb aquests indicis no han començat a lligar caps jo ja no sé què més dir-los-hi. Recordin: la novel·la va sortir el 2003, però el que hi passa, passa a mitjans 90, els anys del plom, quan Lapena s'havia especialitzat en el monoclutiu del contraban, ofici honorable que feia pràcticament tota la població adulta de la comarca, incloses les benemèrites forces de l'ordre. Fins que es van desplegar els GAR, és clar. El Tomàs s'ho mirava amb displicència des del tros estant, tan tranquil i tan feliç, fins que un dia desembarquen a Llobarca traficants, carrabiners i periodistes i s'arma un sidral de por. El millor de tot és que també hi desembarca la Magalí. És clar que també hi ha la Roser, i el final aquell amb la pobra noia pujant cap a Llobarca a bord del seu humil Ritmo. Embarassada. Buscant el pare de la criatura. 

Doncs Obaga li va servir a Villaró per posar al mapa un territori fins aleshores (quasi) inexistent a la literatura catalana contemporània com era el Pirineu d'avui, amb un tema (el contraban) i un llenguatge (el nord-occidental, sense complexos) que evocaven el Far West del rerepaís i que a les oïdes barcelonines sonaven tan exòtics que el van catapultar a les llistes dels més venuts. Així que  Obaga va tenir la seva versió en castellà (Guárdame las vacas) i també en francès (Gardez-moi les vaches). Doncs bé, aquest llarg preàmbul, a banda d'intentar animar-los que llegeixin la novel·la si tenen la sort que encara no ho han fet, és per dir-los que acaba de sortir la traducció al grec. Ni més ni menys. Es titula Φύλαξέ μου τις αγελάδες, que si no va tenir la vista de triar lletres pures es pronuncia aproximadament Fulaksé pou tis ageladés. Total, per dir Guarda'm les vaques. Per què al grec? "Això és competència de l'agència, Asterisc, i l'únic que puc dir és que em fa molta il·lusió".

Caldria afegir-hi, ja ho hem vist ,que no és la primera vegada que parla idiomes: Blau de Prússia ja es va traduir al castellà, a l'italià i al txec, que és una ocurrència quasi tan exòtica com publicar-la en grec, i Els ambaixadors i La Companyia Nòrdica, al castellà. L'anglès continua sent el sostre de vidre de Villaró. Bé, el seu i el de tots els nostres autors. De fet, tan sols Teresa Colom ho va aconseguir i de manera parcial, quan el 2016 The Guardian li va publicar El fill de l'enterramorts, un dels relats de La senyoreta Keaton. A l'entradeta la descrivien com una barreja de Tim Burton i els germans Grimm, que en anglès sona encara més sensacional. L'anglòfon, deia aleshores Colom, és un mercat tan descomunal que només es fixa en autors en altres llengües si són autèntics best-sellers. Si no, no hi ha res a fer. Doncs ells s'ho perden. I no s'oblidin que seva és una altra proesa editorial: La senyoreta Keaton es va publicar el 2021 en xinès. En xinès!

Així que si tenien rovellat el grec de COU, ara poden repassar-lo amb Φύλαξέ μου τις αγελάδες. I abans d'acabar, apuntin una data: el 10 de març, el dia que arriba a les llibreries, Divendres 13 (Anem), la crònica de la pandèmia que firmen a quatre mans Josep Martínez Benazet, aleshores ministre de Salut, i Eric Jover, portaveu i de Finances. Qui millor per explicar aquells dies que semblava que el món s'acabava.