Algú va veure Jim Morrison?

Evoquem el fugaç periple andorrà del cantant de The Doors en el 50è aniversari de la seva mort.

Diu que cada vegada que va a París –i ja va per la mitja dotzena, com a mínim– es reserva un matí per acostar-se al cementiri del Père Lachaise i visitar la tomba de James Douglas, Jim Morrison per als amics, el Rei Llangardaix (!) per als amants de la psicodèlia. Aquest any no ho ha fet, culpa de la pandèmia, però a canvi s’ha proposat escatir un misteri que no direm que li fa perdre el son, però sí que el té ben encuriosit des que ho va llegir en una de les moltes biografies més o menys apòcrifes que circulen sobre el provocador líder de The Doors i pare de cançons avui mítiques com The End, Light my Fire i Riders in the Storm. Més oportú, impossible, perquè el 3 de juliol es va complir el primer mig segle del misteriós traspàs del Llangardaix màxim: segons la versió oficial, d’una aturada cardíaca que li va sobrevenir a la banyera del seu piset parisenc; segons l’oficiosa, d’una sobredosi d’heroïna adulterada. En fi, com que no ho sabrem mai, perquè no hi va haver autòpsia, el Francesc prefereix centrar-se en el que sí que es pot arribar a saber.

Resulta que uns mesos abans de morir, el 9 o el 10 d’abril del 1971, Jim i la seva xicota d’aleshores, Pamela Courson, van llogar un cotxe –un Renault o un Peugeot, tampoc això queda clar– i van emprendre viatge cap al sud. Prescripció mèdica. Segons les cròniques, la primera nit la van passar a Tolosa, i l’endemà van continuar camí cap a Espanya... passant per Andorra. L’objectiu era triple: Madrid, per admirar El jardí de les delícies, de El Bosco, al museu del Prado; Granada, rere les passes del Washington Irving de Cuentos de la Alhambra, i Marràqueix, per emular Paul Bowls i sentir-se per uns dies protagonista de El cielo protector.

Tot això està escrit mil i una vegades. Però el que naturalment li interessa al Francesc –i a qui no?– és l’episodi andorrà, que no sembla apòcrif perquè –diu, i és fàcil comprovar-ho– totes les cròniques hi coincideixen. Jim va passar per aquí. Aquesta és la bona notícia. La dolenta, que així com de les estades a Madrid, Granada i Marràqueix hi ha una considerable literatura, Andorra sembla tan sols un punt en el mapa. Es va limitar a passar per Andorra, i d’Andorra? Per al Francesc, no pot ser casualitat; si va escollir aquesta ruta no va ser per casualitat.

Potser li ressonaven els ecos de Radio Andorra, aleshores encara amb la inèrcia dels anys daurats? La seva esperança, però, és que aparegui alguna referència andorrana a les cintes de Super 8 que Pam i ell van enregistrar durant el viatge. O que algun andosí fes memòria i recordés haver vist mig segle enrere pul·lulant per Meritxell, qui sap si al Transbord, un individu d’aspecte sospitós, pelut i amb uns quilos de més, enganxat a una pèl-roja i disposat a escurar els últims mesos de vida per unir-se al selecte Club dels 27, on seu a la dreta de Janis Joplin i Jimmy Hendrix.