El final de la dictadura espanyola el 1975 i el fet que hi hagués molta gent al Principat i a les comarques pròximes que havia viscut el conflicte bèl·lic provocava que no se’n parlés. Posteriorment han estat moltes les obres, algunes d’elles força voluminoses, que han tractat el tema.

De fet, en el llibre hi ha fins a set testimonis que figuren amb inicials i entre els que apareixen amb noms i cognoms cal esmentar Antoni Albós, el Tonet del Palau dels Licors i vertebrador social d’Escaldes-Engordany;  la bibliotecària i etnòloga Montserrat Palau (Barcelona 1916-Sant Julià de Lòria, 2004); l’escriptor, estudiós local i professor de català Manuel Anglada (Maçanet de la Selva 1918-Andorra la Vella 1998); el fotògraf Josep Alsina (Sabadell 1911-Escaldes-Engordany 2004), sense obligar el singular mossèn lauredià Jaume Argelagós, un home que va marcar la vida del poble durant 43 anys. 

El mossèn, que anava a donar els últims sagraments a un dels habitants de cal Guineu que estava a punt de morir va ser aturat per un parell de maquis al pont romànic d’Aixovall, que va desaparèixer durant els aiguats del 82. El van deixar passar i va veure com a la zona on hi ha ara l’hotel Barcelona, Formació Professional i l’hotel Peralba hi havia acampats una cinquantena d’homes, ben armats i organitzats militarment en un episodi més de l’apassionant i, a voltes, controvertida vida de mossèn Jaume, que sempre formava part dels episodis més noticiables del segle XX, com ara la desaparició de la imatge de la Verge de Canòlich i altres que es conserven en la memòria dels lauredians més vells, com ara Sergi Mas, pare de David Mas.

El treball va ser presentat a la VI Nit Literària d’Andorra l’any 1983, en què va aconseguir el Premi Verge de Meritxell. Després, l’any 1984 es va publicar el llibre Años 40: los maquis y el PCE, del mateix tema que el treball de Mas, i que aportava moltes dades inèdites. L’historiador, però, va preferir no incloure-les i mantenir el text original com ser presentat al certamen. Pel contrari, es va ampliar la part d’Andorra (Les Valls d’Andorra i el moviment guerriller), amb noves aportacions recollides al llibre que es va editar el 1985.
Els maquis, la resistència dels guerrillers contra el franquisme en la immediata postguerra, continua essent un tema que, malgrat ser estudiat, és encara força desconegut per al públic general.  Com diu Ainaud de
Lasarte al pròleg del llibre: “alguna cosa és haver començat”.

Els maquis van ser oficialment titllats de “bandoleros” per un règim que els equiparava a delinqüents per negar, així, el caràcter polític de la guerrilla i per evitar que tinguessin suport social. Les guerrilles, desiguals i diferents segons els indrets, es van originar a partir d’una primerenca fugida derivada de la instauració del poder i repressió franquista, i amb el retorn d’exiliats (organitzats majoritàriament pel Partit Comunista de España  i per la seva política inicial d’Unió Nacional Espanyola) disposats a restaurar per les armes el règim democràtic republicà; per això, resulta clau el context internacional, ja que l’èxit de la resistència francesa i el desenvolupament de la Segona Guerra Mundial van crear l’esperança, entre els mateixos guerrillers, de posar fi al règim feixista de Franco amb l’ajut de la intervenció aliada.

 
PAS I REFUGI
Així, a la segona meitat del 1944, les  muntanyes andorranes van ser escenari del pas i del refugi de maquis, fet que va motivar els coprínceps a prendre la decisió d’enviar forces armades a l’interior del país. L’acció més espectacular dels guerrillers va ser l’intent d’invasió de la Vall d’Aran. Tot això i més ho detalla Davids, prejubilat l’any 2020 de la seva feina al departament de Patrimoni, on va participar en la documentació dels edificis que havien d’accedir a l’Inventari general, des de la casa Blanca de Segudet i cal Ribot a Escaldes-Engordany fins a Ràdio Andorra i Sud Ràdio. 

Va començar la seva trajectòria el 1983 al primer Arxiu Nacional d’Andorra amb Pere Miquel Fonolleda, i va continuar després com a professor de Formació Andorrana i cap de l’Àrea d’etnografia. Com a historiador ha escrit La casa andorrana tradicional, obra fonamental, i La casa a Andorra: dues històries de família, juntament amb  Isabel de la Parte.