“La música tradicional no és cosa de padrines”. L’advertència i la demostració fefaent són de Sergi Vergés, que al capdavant de la Rufaca Jazz Folk Orquestra abaixava el teló de la 41a edició del Festival de Jazz d’Escaldes-Engordany.
Podríem aventurar que el jazz és més o menys com un fons d’armari, atemporal i que combina amb quasibé tot, i que a quasi tot li aporta un aire d’elegància i cosmopolitisme. Són clàssiques les combinacions del jazz amb el flamenc (i com vam gaudir de Camilo i Tomatito en aquesta 41a edició del Festival de Jazz escaldenc!) o amb la clàssica, començant pel “pare de tots aquests”, que en deia Valentí Closa, referint-se a l’enorme Johann Sebastian Bach i a les infinites ocasiones en què la gent del jazz l’ha versionat o simplement els ha servit de mestre. També, és clar, amb les diferents músiques d’arrel, i aquí volíem venir a parar, a la Rufaca Folk Jazz Orchestra que, deu anys de camí després, encara no és probablement tan coneguda com mereixeria, per aquestes contrades i per d’altres. Entonem el mea culpa. El reconeixement i la projecció externa que assoleixen més enllà és indiscutible, i bona mostra és el monogràfic que li va dedicar el programa Jazz es finde, de Radio 3, emissora de referència en qüestions musicals. El tenim ben a l’abast perquè ens acompanyi una (o més) d’aquestes tardes d’estiu. 
La cloenda del cicle escaldenc va deparar l’excel·lent oportunitat de començar a posar-hi remei i enfrontar-se amb la singular i interessantíssima proposta dels de Sergi Vergès, afincat a Arsèguel des de fa una dècada. Una banda de joves músics d’arreu de Catalunya, entre els quals els nostres Ivan Caro, Ivan Garriga i Liv Hallum. Músics pirinencs per a una vetllada de jazz-folk pirinenc. Per cert, que a Hallum li devem el nom de la formació: rufaca és la forma amb què es coneix en la parla cerdana la rufa o rufaga, tempesta de vent, de pluja o de neu que acostuma a baixar per la vall de Querol. Ells ho són, una rufaga de sons. 
La Rufaca convertia el fins a l’any vinent del cartell en un passeig pel Pirineu, per les seves danses i cançons tradicionals, moltes de les quals localitzades, inventariades, per un altre cèlebre veí d’Arsèguel, Artur Blasco, naturalment. Amb puntualitzacions de Vergés: “Blasco situa la cançó al Pallars, prò la meva padrina ja la cantava al Baix Camp”, avisava el director en el tema amb què arrencava la vetllada. Un concert per mostrar que “el folk no és cosa de padrines” i ho demostrava atacant temes com L’hereu Riera, dels més coneguts del folclore català, recordava, i que, com és de rigor, “explica històries d’amor i desamor, desgràcies i felicitats”. La vida. Què si no reflecteix la música tradicional?