Alquímia

Costa poc d’endevinar que l’estiu ha arribat. Els més joves ja no tenen classe. Els dies ja han començat a escurçar-se, tot i que encara són prou llargs perquè a les deu de la nit hi hagi claror. Les activitats de caràcter cultural es multipliquen. I entre elles, ja s’ha convertit en una habitual el Festival de música antiga del Pirineu, que enguany arriba a l’onzena edició. Aquesta proposta musical ha anat creixent com a taca d’oli, i ha arribat a programar activitats a 39 municipis. Com afirmava l’alcalde de Ger poc abans de començar el concert, la majoria d’ells són prou pNomés acaba d’arrencar. Al Festival de Música Antiga dels Pirineus (FeMAP) se li obren territoris i públics per conquerir. Divendres vinent serà la pròxima cita per aquí a prop, a Organyà. Després correrà novament per la Seu, Castellciutat i passarà (testimonialment, quina pena) per Andorraetits perquè l’arribada d’un concert d’aquestes característiques es converteixi en un esdeveniment del tot singular.

Sigui com sigui, la catedral de la Seu d’Urgell va ser l’encarregada, com ja és gairebé costum, d’acollir el que obria el festival. El grup Musica Alchemica, liderat per la violinista d’origen eivissenc Lina Tur Bonet van ser els encarregats d’obrir plaça tot presentant el seu programari sota un títol prou ambiciós, la Belleza. I és que com explicava la intèrpret illenca, al segle XVII, quan els músics componien aquella música que ja havíem començat a escoltar, la humanitat patia una època plena de calamitats, com ara la revifalla de la pesta, canvis substancials en el clima (els sona?) grans revolucions o fins i tot fam, però també s’iniciava una era de nous descobriments en el camp de la ciència i de les arts. Tot plegat va comportar que la recerca de cert ideal de bellesa esdevingués més necessari que mai tot demostrant que, quan la humanitat era posada contra les cordes, els esperits més quiets buscaven una sortida.

Desfer-se de les cotilles
Com no podia ser d’una altra manera, els músics no se’n van mantenir al marge i aquest era l’objectiu del concert de divendres. Oferir una petita mostra de com els músics havien intentat desfer-se de les cotilles imposades tot buscant altres camins per commoure l’ànima de l’oient. Un repte gens menor que es feia extensiu als intèrprets. Si algú em demanés si la formació Musica Alchemica, se’n van sortir, només caldria repetir la llarga ovació amb la qual els va obsequiar el públic al final del concert. L’evident complicitat entre els músics es va anar transmetent entre el públic i en el moment en què l’arxillaüt, Ramiro Morales  i la violinista titular van interpretar, de forma molt intimista,  el tercer moviment de la Sonata número 2 de Johan Paul Weber, ja el van tenir a la butxaca. Instants després anunciaven que havien canviat l’afinat del violí, i que interpretarien mitjançant una tècnica coneguda com a scordatura  la Partita V en sol menor de Heinrich Ignaz Franz von Biber. Per uns instants el conjunt es va convertir –no en va el conjunt es fa dir Musica Alchemica– en una orquestra de jazz, tal com va suggerir la titular d’aquestes pàgines Alba Doral. No crec que aquesta possibilitat hagués estat calculada pels organitzadors, però aquesta petita pinzellada demostrava que el FeMAP era capaç, fins i tot, de contraprogramar-li a un festival tan potent com el de jazz a Escaldes, fent servir les seves mateixes armes, sense marxar del  barroc.