L’Arxiu en línia penjarà aquest curs la primera tongada del fotògraf escaldenc: 1.600 imatges d’un fons oceànic que supera les 16.000.

Set anys, set, han hagut de passar des que el ministeri de Cultura, en un rampell d’audàcia, va declarar el fons Alsina Bé d’Interès Cultural (BIC). Era la segona ocasió (i l’última) que un fons fotogràfic mereixia tan alt honor, i dèiem que han hagut de passar set anys, set, perquè aquella solemne i oportuníssima declaració tingui el corol·lari lògic, que no és altre que posar a disposició d’investigadors i diletants un fons oceànic, integrat per 16.017 negatius, per concretar, i un centenar de pel·lícules –cinc hores de gravació– que constitueixen la segona col·lecció més gran entre les dipositades a l’Arxiu, només per darrere del de Fèlix Peig. I dèiem també que per fi perquè ja el 2016, quan el ministeri va celebrar amb el rebombori reglamentari el 105 aniversari del naixement d’Alsina (Sabadell, 1911-Escaldes, 2000) ens va prometre que l’Arxiu en línia en penjaria en el termini d’un any el fons, aleshores en la fase final de la digitalització.

Han sigut set, perquè l’Arxiu en general i la col·lecció audiovisual en particular ha sigut històricament els germans pobres, desgraciats i ningunejats del ministeri –recorden quan va ser l’última exposició física de fotografies, l’últim catàleg en paper? Nosaltres, tampoc– però no ens posarem ara llepafils. Aquest any, sí. I el que veurem relativament aviat –posem que abans de l’estiu– serà un tastet considerable, dos milers de fotografies del que el conservador dels fons fotogràfics de l’Arxiu, Isidre Escorihuela, considera el nom més important de la fotografia andorrana del segon terç del segle XX. El 2017, quan Escaldes li va retre homenatge amb una dotzena de reproduccions de gran format als carrers de la parròquia, el definia com el número u dels fotògrafs de la seva generació. I això és molt dir quan parlem de la lliga de Claverol, Pantebre i Peig: sobretot, deia aleshores Escorihuela, “al seu primer període, molt influït per l’escola humanista francesa –Doisneau, Lartigue, Cartier Bresson, Brassaï– i en què practica una fotografia de carrer, de proximitat, de ser-hi sense que es noti, per captar l’instant decisiu, el moment màgic”.

A Alsina li interessava sobretot la vida quotidiana, el petit fer i desfer de cada dia, on caben les caramelles i els caballitos de la festa major, les processons de Setmana Santa i el carnaval, els batejos i els enterraments, els esports que ell mateix practicava –va ser un pioner de l’esquí, del tennis, del ciclisme i atenció, del caiac– i la pura contemplació, del balcó de casa seva estant –al número 45 de l’avinguda Carlemany, just al davant del CAEE, on va viure sempre– de la vida que passava per sota. Alsina no hi posa ni hi treu res, i d’aquí el valor quasi documental d’una obra que en transcendeix el caràcter familiar, gairebé anecdòtic. I tot, amb una mirada neta, que celebra la vida i que sap trobar la bellesa en el gest més anodí, més quotidià, com la seva primera dona, Rosa Ponsol, fent-li la vora del vestit a la filla enfilada en una cadira a la cuina de casa. També és cert, diu Escorihuela, que la seva fotografia evoluciona al ritme del país, i que amb el boom dels anys 50 i sobretot 60 es torna més convencional, més monòtona, “com si perdés l’alegria, la frescor i l’encant de la primera època”.

Tot això, no ho oblidin, ho diem d’un fotògraf que mai no va ser més que un aficionat, com ell mateix se’n vantava, fins al punt que quan el 1988 el Govern li va consagrar la primera gran retrospectiva –la segona va arribar al 2005, amb catàleg inclòs– el van haver d’ensarronar perquè assistís a la inauguració perquè –deia– no volia que l’ensabonessin. Alsina, en fi, es va establir a Escaldes el 1940, quan tot estava per fer, i es va guanyar la vida amb el sortidor de benzina de la Shell davant del Prisunic. Els seus fons, íntegrament digitalitzats, es poden consultar a l’Arxiu. volum lit, offic to odiandae eossinusda dit am res resequuntem ra