Va ser el primer alcalde republicà de la Seu, qui va portar-hi l’institut, i qui va plantar cara al poder fàctic que l’Església exercia al ‘hinterland’ urge-llenc. Molts li van engiponar la responsabilitat del caos que l’anarquisme hi va sembrar les primeres setmanes de la Guerra Civil, que es va cobrar una trentena de morts. ‘La lluita per la República’, que es presenta avui a La Puça, reivindica la figura i l’obra d’un home cabdal als nostres anys 30.

Perdoni, però Antoni Morell li tenia especial tírria, a Enric Canturri.
Es veu que creia que  pretenia annexionar Andorra a la Catalunya republicana. I ni remotament. És cert que en una intervenció al Parlament català va dir, i ho explica a les Memòries, que el copríncep episcopal era un traïdor a la causa andorrana i que precisament per això el que calia era substituir-lo pel president de la República. A diferència d’autors republicans, com Marc Aureli Vila, que havia arribat a postular la supressió del Coprincipat.

Doncs arrossega una especial mala fama. Per què?
Canturri va generar una llegenda negra que la historiografia franquista va cultivar i explotar. Per això estic especialment satisfet del llibre: no poso Canturri als altars, però el ressituo en les seves circumstàncies històriques.

Ja que en parla, no seria hora de reeditar les ‘Memòries’?
Doncs sí, i possiblement sigui una de les conseqüències d’aquest llibre. Hi ha gent que se’n riu, en diu que són les memòries d’un desmemoriat. Però el gènere és per definició autojustificatiu, cal saber llegir entre línies, i no conec cap llibre de memòries que sigui absolutament objectiu, que és el que li retreuen a Canturri.

Un llibre maleït. Per què?
Si hi ha un protagonista que està al darrere de les Memòries és Francesc Farràs, que és qui em va passar el text i altres escrits de Canturri. Farràs havia sigut d’ERC, després es va passar al PSUC durant la Guerra Civil. Et parlo del 1986, i malgrat que estàvem en plena democràcia hi va haver una reacció molt negativa a la Seu. Es considerava interessadament que era un dels culpables dels assassinats dels primers dies de la guerra. Imagina’t, que cap llibreria de la Seu el tenia a l’aparador. 

Una mà negra, una conspiració per treure’l de circulació?
En absolut, però va ser fruit d’aquest xup xup que li’n feia dir pestes a Antoni Morell. Encara ara parlar de certs episodis de la Guerra Civil és difícil, a la Seu.

Va fer el que va poder, o hauria pogut fer més?
Deixa’m posar-te l’exemple de Solo ante el peligro, en què Gary Cooper tot sol liquida no sé quants dels dolents. Però allò era una pel·lícula, i el que va passar a la Seu el 1936 no ho era. La FAI hi tenia molt de poder, i va coincidir amb un trencament de les estructures del gran partit republicà, que era ERC. La meitat dels seus correligionaris van passar a les files faistes, i va quedar una minoria, molt minoritària, que pretenia impedir els assassinats.

Planteja que ell mateix, si el juliol del 1936 no fuig a Barcelona, el pelen.
Sens dubte. I sumàriament. A Barcelona també li volien la pell. El que passa és que el conseller d’Interior, Artemi Aiguader, i el mateix Companys li salven la vida i l’envien a la divisió Macià-Companys per allunyar-lo de la Seu. 

Vaja: que quasi va ser una víctima més de l’anarquisme.
Quan et trobes en una situació així no en pots sortir amb les mans netes. Per això m’agrada el paral·lelisme de Danton i Robespierre a la Revolució Francesa. Danton i els seus van haver de transigir amb alguns dels assassinats, fins que també a ells els volen pelar. 

Se’l pot acusar de passivitat? 
Què vol dir, passiu? Si et trobes en una situació així, fins on t’has de jugar la vida? No és fàcil ser Gary Cooper, i menys encara davant d’una gent decidida a fer la seva revolució, peti qui peti i pelant qui hagin de pelar: bisbe, capellans, gent de dretes, militants d’ERC, simples botiguers...

Ho va intentar?
Abans de tot això, i ho explico al llibre, Canturri agafa el capità de la Guàrdia Civil i junts planegen com fer front als anarquistes, tant a la Seu com a Puigcerdà. El pla va arribar a oïdes de Companys, que li va ordenar, en fi, que es quedés quiet, que aguantés, per no encendre la flama d’una guerra civil dintre de la Guerra Civil.  I és el que fa. Però quan la FAI expulsa la guàrdia civil, precisament per perpetrar els assassinats, el sector de Canturri es queda indefens. 

Quines són les fites de l’alcalde Canturri, del 1931 al 1933?
No és que fos especialment anticlerical, ni molt menys un menjacapellans, com de vegades se l’ha dibuixat. Però la República predicava el laïcisme, i ell el va practicar. D’altra banda, com a alcalde va obrir l’ajuntament a la població. Com? convocant una assemblea pública al seu local, el cine teatre Riambau, després conegut com a cine Valira, per exposar el seu programa de govern. Pel que fa a l’ensenyament, l’Institut va ser el seu gran èxit. Seu i dels polítics progressistes, perquè va trencar el monopoli que l’Església havia exercit tradicionalment en aquest àmbit.

Va ser ell qui va salvar la catedral de les flames?
Ho diu mossèn Jesús Castells al Martirologi de l’església d’Urgell! Ho va impedir amb risc per a la seva vida. S’hi va plantar amb la granota i amb una pistola al cinturó, i va arribar a un acord amb els faistes: que no cremessin la catedral ni els arxius. De la resta... Disbarats, en fi, que ens van fer sortir a tots els diaris d’Europa com la barbàrie catalana.

Quin va ser el seu paper en la fugida del bisbe Guitart?
A les Memòries diu que hi va intervenir de forma indirecta, pressionant els seus companys perquè procuressin que el bisbe arribés a Andorra sa i estalvi. I que el va satisfer molt que no hi deixés la pell. Res més.

Parla d’un llibre sobre Andorra que tenia al cap. El va arribar a escriure?
Malauradament, crec que tots els documents andorrans de Canturri ja han aparegut. No devia passar d’una idea.

Per què no va tornar mai?
La pregunta és gairebé ingènua, si m’ho permet. Si el 1986, quan vam publicar-ne les Memòries, hi va haver un terrabastall, imagina’t el 1970, que encara estàvem en ple franquisme i era percebut com un dels culpables, per no dir el principal, dels fets dels primers mesos de la Guerra Civil. A Andorra hi va venir en un parell d’ocasions, però no s’hi acabava de sentir segur.   

Com va sobreviure, a Mèxic?
Va tenir una empresa d’electrodomèstics i li va anar prou bé. Es va casar amb una mexicana, i hi va exercir el paper polític més destacat de la seva carrera: va participar en l’elecció Tarradelles com a president de la Generalitat.