Es pot relatar la història sense maniqueismes? A Per Déu, per la Pàtria i el Rei, Amadeu Gallart demostra que sí. I això que és, adverteix el subtítol, ‘La vida d’un carlista pirinenc’, relatada per, com diu el Sinquede, “goita! l’alcalde comunista de la Seu!” Hi ha simpatia pel rebesavi, Antoni Martí. Però no sols. Editat per Salòria, el presenta a Sant Domènec dijous a la tarda, 14 d’abril. Serà coincidència?

Comencem pel principi, oi? 
El llibre es fonamenta en un dietari, petitet, que volta per les golfes d’una casa familiar. Explica poques coses però molt concretes, de la vida d’aquest senyor, l’Antoni Martí, el meu rebesavi. “Tal dia vaig anar a Andorra”, però no diu per a què. 

Això intriga. 
Amb la meva cosina, la Carme Batlle, una medievalista molt solvent que deveu conèixer, ens vam plantejar què fer-ne. Era tan concís... Anar a recollir dades a l’arxiu? Crec que era cosa d’un historiador més... diguem-ne tradicional que jo, que soc heterodox, més periodista que historiador. 

...“amb dosis raonables de ficció”.  
Exactament. Intentant no fer-me pesat. Les finalitats del llibre són que el lector s’ho passi bé i que aprengui alguna cosa sobre la  història d’aquest país. Algú pot dir “és un llibre local”. Home! Segons com t’ho miris, perquè és la confrontació entre dues grans ideologies que expliquen el segle XIX a Espanya i a Catalunya.  I a Europa. Aquí es va traduir en carlistes contra liberals.

Entrem en matèria: qui és l’Antoni Martí Fuster? 
Neix a la Seu, el 1806, en una bona família de la ciutat. El seu pare, l’avi, el besavi, van ser tots metges. Ell no ho és perquè ho és un altre germà i el destinen al món jurídic. Treballa a notaries i es fa procurador, que aleshores es deia procurador causídic. Al mateix temps, es mou sempre, per tradició familiar, per educació, en un món on els bisbes són els grans referents personals. Amb una ideologia molt tradicional, on és la religió que ha de regir una societat. 

Un carlí.  
Un home totalment lliurat als valors tradicionals, al manteniment de les estructures de l’Antic Règim: Per Déu, per la Pàtria i el Rei. 

Contra el liberalisme.   
Vist des de l’òptica d’avui dia, pensem “sí que eren dolents, que volien anar contra tot tipus de progrés”. Però en aquell moment no era tan clar: vulguis que no, l’Antic Règim tenia tot un sistema de protecció social, digues-li beneficència, caritat, amor al proïsme o amor a Déu, que mantenia certa redistribució. 

A través de la caritat.   
Sempre, sí. En canvi, el liberalisme era molt més fred, una concepció social molt més basada en valors econòmics, en  la producció... Podia arribar a perjudicar determinats sectors de la població. Sobretot en àrees rurals com era el nostre Pirineu.   

La societat pirinenca era molt carlista?  
Depèn. Sí. Perquè no veien en què els beneficiava el liberalisme. Penseu que la carretera a la Seu va arribar a finals del segle XIX i amb ella, el comerç massiu, els productes industrials. Fins aleshores, aquí només s’arribava per carrers de mules, no passava ni un carro. Així que al segle XIX és quan aquí es va començar a notar l’aïllament, quan la burgesia introdueix els nous valors. 

Els militars.   
Era un element que, aquí, trencava el sistema, hi havia una gran guarnició que eren liberals. De fet, durant aquell temps no es deia la Seu, sinó la Ciutat d’Urgell. Hi havia unes forces liberals molt importants. Tot i que el bisbe, i les institucions eclesiàstiques, eren els que tenien més poder. La tradició. 

El paper del seu rebesavi?  
Va formar part dels moviments d’agitació carlina, sempre sota l’autoritat del bisbe, aleshores Simó de Guardiola. Va formar part, per exemple, dels Voluntaris Reialistes, grup de milicians. I quan esclata la guerra carlina la família es veu obligada a marxar cap a Andorra, on les grans famílies els reben amb els braços oberts. Anant amb el bisbe... és clar. Les grans famílies són carlines, començant pels Plandolit d’Ordino. 

Però marxa.   
Primer té una vida prou agradable a Andorra, de lluita per la causa. Però arriba un moment que la pressió és tan forta que, el 1839, ha de marxar cap a Berga. S’introdueix a l’acadèmia militar i es destaca en la defensa de Berga contra el general Espartero. 

Aquí completa vostè les dades amb un xic de fantasia.  
Hi ha buits, però vaig tenir la sort d’ensopegar amb informació que em va ajudar. Per exemple, en una història del carlisme de Melcior Ferrer, apareixia en un peu de pàgina el nom dels oficials que s’havien distingit en la defensa de Berga i hi esmentava el meu rebesavi. 

Andorra, diu, s’hauria pogut esvair en aquells moments.   
L’ambient era carlí, però aixoplugava tots aquells refugiats, també els liberals, perquè aquell que perd a la Seu se’n va a Andorra, i això en feia un cau de conspiracions. Esdevé una illa carlina entre dos estats liberals, amb la casa Plandolit com a emblema. 

Calia fer-se l’andorrà.   
Les autoritats de la nova província de Lleida (la Seu va perdre la gran batalla de no ser la capital de província) arriben a pensar: acabem d’anul·lar el bisbat d’Urgell, fora aquell bisbe, i aquí Andorra hauria pogut deixar d’existir. Com a país o com a territori amb un estatus especial, perquè la independència constitucional no arriba fins al 1993.

Va anar d’un pèl, doncs?  
Si Madrid i París s’haguessin entès haurien pogut dir: quedeu-vos amb aquell tros de terra a canvi d’aquella illa a la vora de Cuba. Era molt fàcil.