CADÍ. ETIM. Del llatí CATÏNUS ‘conca, baci, gibrell’. En català, el nom de l’atuell es va convertir en una denominació geogràfica, passant per la idea de ‘conca d’aigües’.

Aquesta és l’etimologia canònica que Joan Coromines ens va deixar de la serra que separa la vall de la Vansa i l’alt Berguedà de l’Urgellet i el Baridà al monumental Onomasticon, i qualsevol li du la contrària al mestre. Qualsevol potser no, però Albert Villaró, sí. I ho fa des de la privilegiada talaia d’Estamariu, on cada matí contempla espectacles com el d’aquí al costat, i a Cadí (Una biografia), el segon volum de la col·lecció Fontalba de Símbol Editors, que el 3 de setembre arribarà a les llibreries.

I se li puja a les barbes a Dom Joan perquè, diu, no li cap al tupí una etimologia tan escassament èpica per a una muntanya “tan singular, tan complexa i tan contundent, que mai no et canses de contemplar perquè el joc de llums la fa diferent no ja al llarg de l’any, sinó al llarg del dia”. Més enllà del prosaic origen romà que li suposa Coromines –“No hi veig el gibrell enlloc”– ell fantasieja amb el bon iber que en lloc d’un humil atuell domèstic creia percebre en els contraforts del Cadí una formidable, ciclòpia muralla natural. Convindran vostès que això és una altra cosa i, que caram, tots sabem que quan li convenia Coromines era un gran aficionat a l’etimologia recreativa. Doncs Villaró, també.

Disquisicions com la que precedeix esquitxen les prop de 200 pàgines de Cadí (Una biografia), que no té res a veure amb una guia excursionista ni amb un quadern de camp naturalista, sinó una obra a mig camí entre el dietari i el diccionari sentimental –recordin els dictionnaires amoureux de la prodigiosa col·lecció de Plon–, perquè està estructurat en entrades, mig centenar, que segueixen un ordre alfabètic i entre les quals hi intercala les reflexions que anava anotant –és un dir, perquè les grava al mòbil– mentre trescava amunt i avall de la muntanya. Perquè aquest, insisteix, és un llibre “molt de passejar i poc de seure, el Cadí és un massís que només l’acabes d’apreciar quan t’hi enfiles, des dels fons de la vall no en pots arribar a captar ni la magnitud ni les proporcions ni la intensitat”. A l’estil de la sèrie Marcs incomparables que publicava a Cadí/Pedraforca.

Cadí (una biografia) salda a més un vell compte amb un paisatge i un país, el que va de la Vansa al Baridà,  que sorprenentment va passar quasi desapercebut per a viatgers i excursionistes fins a mitjans del XIX. La primera representació pictòrica data del 1691 –abans-d’ahir, com qui diu– i la devem a l’inevitable enginyer gavatx de l’enèsima invasió francesa, i ni tan sols Francisco de Zamora, habitualment tan perspicaç, en va deixar més que una vaguíssima cita, de passada i com si res.

A banda de Coromines i del senyor enginyer, pel volum també hi desfilen homenots com Artur Blasco i Josep Pla, que mai no va ocultar la mandra que sentia per l’alta muntanya, naturalment Picasso i el camí dels gosolans, mossèn Ballarín i mossèn Tronxo, només faltaria. Que hagi sigut precisament ell qui s’encarregués d’aquesta biografia té tot el sentit del món si recorden no només la seva condició de veí d’Estamariu, que no és pròpiament el Cadí però que sí el millor lloc per captar-ne la grandiositat, sinó també que els primers 23 anys de vida l’avui novel·lista els va viure com qui diu entre les parets de la pastisseria Cadí, al carrer Major de la Seu, que el pare havia obert el 1939: “Els hauria encantat que seguís el negoci i més d’una vegada m’he demanat com hauria sigut tot plegat. Però no em penedeixo del camí elegit, tot i que he de dir que no se’m donaven gens malament ni els braços de gitano, ni la sopa de la reina –l’especialitat de la casa–, ni el pa de pessic”. A la pastisseria, traspassada als primers 90 i encara avui en servei, hi penja encara una vista monumental del Cadí que va presidir els seus anys de formació i que alguna cosa hi ha de tenir a veure, intueix, en l’atracció genètica que sent per la muntanya. Això, i que l’avi era de la Vansa, “que també imprimeix caràcter i que hauré heretat per la via de l’ADN”. En parla al llibre, per primera vegada en la vintena de títols que ha publicat fins a la data.

Els millors moments per contemplar el Cadí? Al matí, quan el sol surt, i al vespre, quan es pon, diu. A l’estiu, a última hora de la tarda, amb les ombres molt marcades; i a l’hivern, quan ha nevat i els arbres estan blancs.”.

Per cert, la fotografia de la pastisseria encara penja al seu lloc. I recordin: el 3 de setembre a la llibreria.