Amb K de Kirkup (i de haiku)

Es publica per fi l’edició bilingüe de ‘An Island in the Sky’, amb introducció de Manel Gibert i traducció de Txema Díaz-Torrent.

“Vaig veure Andorra per primer cop a començaments del 1958, de camí a la presa de possessió de la meva plaça de professor de llengua anglesa a la Universitat de Salamanca. De seguida vaig quedar encisat per la salvatge bellesa dels seus paisatges. Vaig decidir que un dia tornaria a viure a aquesta terra encantada”. Aquest és el premonitori paràgraf amb què James Kirkup (South Shields, 1918-Escaldes, 2008) obre An island in the Sky, originalment publicat el 2004 i que no per casualitat du el subtítol de Poems for Andorra. Si en tornem a parlar aquí és perquè precisament avui arriba a les llibreries la primera traducció al català d’aquest singular poemari, una aventura auspiciada pel ministeri de Cultura i que Anem ha publicat amb l’entusiasme acostumat. Amb dotze mesos de retard sobre l’horari previst, perquè aquest volum necessari havia de ser el colofó de l’any Kirkup que es va celebrar el 2018 amb motiu del centenari. Però no ens posarem ara llepafils.

Una illa en el cel ens arriba amb un suculent estudi introductori a càrrec de Manel Gibert, sens dubte el més nipó dels nostres poetes, i traducció de Txema Díaz-Torrent, que com diu el mateix Gibert, “lliura unes interpretacions força literals i deixa parlar Kirkup amb la seva veu autèntica. Tal com li hauria agradat al poeta, no li passa al davant ni es queda enrere.” El cert és que les més aviat pintoresques circumstàncies vitals de Kirkup ja les vam intuir en l’exposició que l’any passat li va consagrar el Consell, que s’apuntava així a l’efemèride. Kirkup va ser des de primeríssima hora un home a contra-corrent, inquiet i permanentment insatisfet, bisexual en una època poc propícia per a la diferència, i pacifista practicant en l’hora negra de la II Guerra Mundial. Dos pecats que va arrossegar durant la primera meitat de la seva vida. Probablement fins que, dut per un esperit errant, el 1959 s’embarca cap al Japó per enrolar-se per compte del British Council a la universitat de Tohoku, a Sendai. Amb intermitències, s’hi quedaria –al Japó, no a Sendai– fins a la jubilació, el 1988. El descobriment d’Orient li va canviar no només la vida, sinó també la poesia, perquè es va convertir en el principal apologeta, i també practicant, del haiku i del tanka en llengua anglesa.

Irregular i heterogeni
Tot això ja ho sabíem, amb major o menor detall. Però el minuciós estudi de Gibert en revela altres claus biogràfiques, com ara el que el mateix Kirkup anomenava la seva època blava,  els anys de pelegrinatge vital, professional i sentimental, en què va sobreviure exercint les feines més inusitades, inclosa la prostitució ocasional, mentre intentava fer-se un lloc a l’stablishment literari britànic. No se’n va sortir, o no del tot, i això tot i el suport i l’amistat de llarguíssim recorregut de Joe Ackerley, gurú de la crítica britànica del segon terç del segle XX. Una altra ànima turmentada i singularíssima, ja que en parlem: si no n’han llegit Mi perra Tulip, en què narra la molt queer relació  que va mantenir amb la seva gosseta, no se la perdin.

Però parlàvem de Kirkup i de Una illa en el cel, que és més aviat una versió que no una traducció del poemari original: no inclou ni la personal recreació d’un poema de Baudelaire, ni els setze haikus bartrians ni tampoc el capitolet andorrà del Journal de Gide. En canvi, sí que incorpora els vuit poemes que sota l’epígraf AND... es van afegir en una segona reimpressió del volum original. Es tracta, en fi, i com diu Gibert, d’un poemari “irregular i heterogeni, mancat d’unitat, que té components elegants i ordinaris, substancials i també superflus”, on abunden les errates, les citacions mal consignades, els lapses i les datacions errònies, com l’any que suposadament va descobrir-nos: no va ser a començaments del 1958, com diu Kirkup al poema Andorra: a primera vista, sinó l’estiu anterior.

En total, quasi un centenar de poemes no majoritàriament andorrans però que ajuden a fer-se la idea de com es va sentir en els seus prop de quatre decennis entre nosaltres, des que el 1976 va adquirir l’àtic de les Bons on es va establir amb la jubilació fins al final. Bàsicament, com un alien. Un home que es limita a observar des de fora i probablement des de dalt, mentre escriu compulsivament –un centenar de títols entre poesia, narrativa, teatre, assaig i memòries, per no parlar dels obituaris que escrivia habitualment per a The Independent, inclosa la de Martí i Pol, i de les ressenyes literàries que esporàdicament colava al Times Literary Supplement, com la que el 1983 va publicar a compte de Poemes per Andorra.

Entre els de An Island in the Sky n’hi ha de necessaris com ara Com pots arribar a Andorra –“No és possible saber quan hi arribaràs, allà, sinó que has d’esperar que vingui a tu. Però ho sabràs, quan hi arribis”: no s’hi reconeixen, sobretot si són andorrans adoptius?–, l’anècdota autoestopista elevada a categoria a Sempre un estrany –“No espero que recullin desconeguts com jo. En vint-i-cinc anys mai ningú no ha parat per portar-me –excepte un cop, durant una tempesta”–, l’obituari de Papillon, un dels últims ossos autòctons del Pirineu, traspassat el 2004, i el més impertinent –i, per això mateix, el nostre preferit: Algunes llengües són més iguals que d’altres, on diu coses escandaloses com ara que “els ocells són els nostres únics amics a Andorra, i alguns gats de carrer”, perquè “tots tenen el seu propi llenguatge i no busquen imposar-lo als altres, com fan els buròcrates andorrans –erròniament, penso, perquè el català és una llengua bonica per llegir-la, no per parlar-la”. Mare meva!

I hem arribat fins aquí com li hauria agradat a ell: sense parlar del judici per The Love That Dares to Speak Its Name, poema homoeròtic que va suposar l’última condemna per... blasfèmia! (a l’editor de la revista Gay News on es va publicar, no a Kirkup) que es va dictar a la molt civilitzada i democràtica Gran Bretanya: el 1978!