Per dues vegades es va negar el bisbat a permetre l'accés de Pau Chica a l'arxiu amb l'argument que només se'n poden consultar els fons amb més de 80 anys d'antiguitat.

No podem titllar alegrement el síndic Cairat de franquista, ni el bisbe Guitart es va posar incondicionalment del costat nacional, ni els anarquistes de la Seu van projectar cap cop d’Estat per incorporar Andorra a Catalunya i instaurar-hi un “paradís” llibertari, ni el Mestre Orelleta n’era l’ideòleg, ni Franco va arribar mai a preparar el bombardeig de la central de Fhasa.

Aquestes són, grosso modo, les suculentes conclusions d’Andorra i la Guerra Civil espanyola, la monografia monumental que l’historiador Pau Chica ha presentat aquest vespre en una sala d’actes de La Llacuna plena a vessar i de la qual venim parlant els últims dies amb entusiasme notori, que és el que es mereix aquesta obra oceànica, una autèntica mina historiogràfica que s’ha de posar al sac de Cal Pal i molt assenyaladament de Carles Enseñat, que n’ha sigut l’impulsor a l’ombra. 

Tornem de seguida a les conclusions, però començarem per l’amarg, dur i legítim al·legat amb què Jordi Guillamet, que és qui va posar fa gairebé tres anys en marxa aquest artefacte, ha obert la vetllada. En resum, se’n feia creus Guillamet del silenci i l’opacitat de la Mitra, que per dues vegades va negar a Chica l’accés als fons de l’arxiu del bisbat relacionats amb aquest convuls període. Dues vegades, diu Guillamet, li va demanar al bisbe en persona, i les dues vegades va rebre un no per resposta. L’argument? Que només són consultables els fons de més de 80 anys d’antiguitat. Però no cal ser Pitàgores per concloure que si tirem 80 anys enrere ens n’anem al 1943 i que, per tant, a dreta llei els fons corresponents al període de la Guerra Civil, entre el 1936 i el 1939, haurien de ser accessibles, com ho són de fet els arxius del ministeri espanyol d’Afers Exteriors a Alcalá de Henares, els diplomàtics de Nantes i els departamentals dels Pirineus Orientals de Perpinyà. Se sorprenia d’altra banda Guillamet amb justícia que historiadors com Badia, Lang i Nemesi Marqués sí haguessin pogut consultar l’arxiu de la Mitra, i serà aquest un extrem que el bisbat haurà de molestar-se més aviat que tard a justificar de forma convincent.

Dit això, tornem al tall d’Andorra i la Guerra Civil espanyola, que és la política de portes obertes que va practicar el Consell General, amb Cairat al capdavant, “quan hauria pogut optar per blindar la frontera i preocupar-se només de la supervivència de la població nativa, i no ho va fer”, diu Chica. Això va permetre que en els tres anys de guerra passessin per Andorra més de 17.000 refugiats, amb pics de 2.000 en un mateix moment per a una població local de menys de 5.000 ànimes: una proporció flotant molt superior a la que es va registrar durant la II Guerra Mundial, quan no es van superar els 10.000 refugiats.

Diu molt a favor de Cairat que mantingués aquesta política fins i tot acabada la Guerra Civil, quan Franco es va voler cobrar els favors prestats (els dos combois d’aliments enviats des de Burgos... a canvi d’1,2 milions de pessetes) pressionant el Consell perquè expulsés els exiliats republicans: no ho va fer. Com tampoc hi ha rastre documental, sosté l’historiador, que permeti afirmar l’existència d’un complot anarquista per ocupar Andorra. “Una llegenda malintencionada, que no treu que hi hagués incursions i amenaces als refugiats”. Chica va matisar també el paper de Guitart, el penúltim bisbe a firmar la carta dels primats espanyols a favor de Franco: “Ho va fer molt principalment per ajudar Andorra, en plena negociació per portar aliments, i va tenir sempre una pèssima relació amb el franquisme, que mai no li va perdonar que s’exiliés a San Remo i no a l’Espanya nacional”. 

I Miquel Mateu, el factòtum de Fhasa, l’home providencial gràcies als contactes amb les més altes esferes del bàndol nacional, que va avalar personalment el préstec per adquirir aliments? Chica li reconeix una intervenció primordial, decisiva, però es resisteix en canvi a jutjar la defenestració del carrerer escaldenc decretada el 2010 per l’aleshores cònsol, Toni Martí: “Soc de la Seu i no em correspon a mi pronunciar-me”. Home, Pau, amb aquest argument no hauries escrit ni una línia d’Andorra i la Guerra Civil espanyola... i tot això que ens hauríem perdut.

Aquesta història no s’ha acabat aquí. Ahir sabíem de les aventures andorranes del cònsol soviètic a la Barcelona en guerra, i dels sis conciutadans nostres que es van enrolar a les Brigades Internacionals. De fet, tot just acaba de començar. No en tinguin cap dubte: en tornarem a parlar. I aviat.