Guillamet i Llovera evoquen el rocambolesc retorn a casa de les lipsanoteques de la Massana dipositades extraoficialment al MNAC.

Treballava aleshores al servei de Patrimoni i per aquest motiu mantenia un estret contacte amb els col·legues del MNAC. Especialment, recorda el restaurador Eudald Guillamet, amb Carme Farré, històrica conservadora de la institució –hi va treballar durant quatre decennis– que tenia una especial sensibilitat per les coses d’Andorra. Tant és així, que va ser gràcies a les seves gestions que La Vanguardia va dedicar un generós espai al suplement dels diumenges a l’exposició Andorra Medieval. “I t’asseguro que a l’època no era gens fàcil. Sense la seva intervenció, difícilment ens n’hauríem sortit”. 

Això era el 1988. Però retrocedim uns anyets, no gaires, fins al 1985. Va ser aleshores que Farré va tenir el primer dels gestos que la col·loquen en primeríssima fila dels benefactors a l’ombra del nostre patrimoni artístic: “Un dia em truca i em diu que si podia passar a veure-la, que hi havia trobat al dipòsit de l’MNAC uns objectes que em podien interessar i que a ella, deia, la neguitejaven”. Guillamet no s’ho va fer dir dues vegades “i a Montjuïc que ens vam plantar”. La sorpresa que es van endur –i en el plural cal incloure-hi Xavier Llovera, copartícip en aquest singular episodi– va ser majúscula, perquè Farré els esperava al despatx amb tres peces, dues lipsanoteques medievals i una funda de cera, procedents de la parroquial de Sant Iscle. En algun moment que no constava a la documentació de l’MNAC les hi havia dipositat de forma extraoficial mossèn Roc Pallarès, l’històric rector d’Ordino que durant molts anys ho va ser també de la Massana. “No en coneixíem ni l’existència, d’aquestes lipsanoteques”, recorda Guillamet.

Sembla que a Farré la neguitejava estar en possessió d’unes peces de procedència dubtosa: “Li vam demanar com les podíem recuperar. La solució va ser tan fàcil com probablement poc ortodoxa: que li presentéssim una carta de demanda des del servei de Patrimoni per justificar la baixa de l’inventari. I així ho vam fer: la vaig escriure, la vaig firmar, li vaig portar, ella al seu torn ens va fer firmar un rebut i ens va entregar les lipsanoteques. Ens les vam endur com qui diu sota el braç i les vam pujar a Andorra en cotxe”. A la duana, ni mu. De forma totalment extraoficial, “de la mateixa manera que havien sortit del país”, diu.

Una jugada que avui seria amb tota probabilitat impensable però que fa quatre decennis va ser possible, insisteix Guillamet, per la presència de Farré al lloc adequat.

L’únic dilema va ser si calia o no advertir el bisbat d’Urgell de la troballa, “perquè al cap i a la fi es tractava de patrimoni religiós. Però el dubte el vaig resoldre de seguida: aquelles peces eren en última instància patrimoni del poble andorrà, així que era a Andorra on havien d’estar.” I cap a casa que van tornar. Quasi quatre decennis després, les peces reposen avui al dipòsit i formen part de la col·lecció de lipsanoteques de Patrimoni: una desena, inclosa la de Sant Serni de Nagol, la més antiga –data del 1055– i les de Sant Esteve  i Sant Romà de les Bons. Les de Sant Iscle són una mica posteriors, del XII-XIII, i contenen com és habitual les suposades relíquies dels sants titulars, tot i que convé no fiar-se gaire de la veracitat d’aquestes restes perquè s’han catalogat ossos suficients per reconstituir una dotzena de caps de Sant Joan Baptista i amb tots els fragments de la Vera Creu que hi ha pel món es podria plantar un bosc sencer.

Però aquesta és una altra història, i avui del que es tractava era d’evocar per primera vegada un episodi fins ara inèdit i el paper decisiu que  la recentment traspassada Carme Farré (Manresa, 1946-Santpedor, 2023) va tenir en la recuperació d’aquests curiosíssims recipients que un dia, per algun motiu que desconeixem, mossèn Roc Pallarès es va endur a Barcelona i que gràcies a ella van tornar el 1985 on no haurien d’haver sortit mai.