Morell recupera els manuscrits de les ‘Estances’ i els ‘Haikus’ bartrians, i correspondència inèdita d’Espriu.
Que la biblioteca d’Antoni Morell era un pou sense fons ho intuíem des que a la tardor va firmar amb el Comú de la Massana la cessió íntegra dels seus fons bibliogràfics: més de 15.000 documents entre llibres, manuscrits i correspondència, que des d’aleshores han anat ingressant a la biblioteca comunal. I que el punt culminant de tot plegat tindrà lloc diumenge al migdia, amb el bateig de les instal·lacions amb el nom de l’autor de Set lletanies de mort, Borís I i La neu adversa, ho vam avançar dies enrere aquí mateix.
Però el que hi va aparèixer fa quinze dies supera probablement totes les expectatives: els manuscrits íntegres dels Haikus d’Arinsal i de les Estances de Lòria –les dues obres andorranes d’Agustí Bartra–, així com una abundant col·lecció de correspondència que Salvador Espriu va anar intercanviant amb el novel·lista massanenc des que un matí del 1972 Morell va fer el cor fort, es va plantar a casa del poeta, als barcelonins jardinets de Gràcia, i va iniciar així una amistat que conservarien fins al traspàs d’Espriu, el 1985.
Diu Morell que sabia que aquestes petites joies havien de ser al seu despatx. El problema era localitzar-les. I res millor que una mudança integral –el trasllat dels fons bibliogràfics a la Massana– perquè apareguin com per art de màgia incunables com els d’avui, conservats durant tres decennis i perfectament ordenats en unes carpetes plastificades que –adverteix Morell– caldrà substituir de pressa perquè l’àcid no es mengi el paper. Una mina per a fetitxistes literaris, per començar, perquè la lletra microscòpica que gasta Espriu en la seva correspondència íntima, així com el to invariablement cortès, discretíssim, d’una elegància anglosaxona i noucentista del seu discurs, lliguen perfectament amb la imatge rigorosa, austera, quasi tètrica que ens ha quedat de l’autor de Cementiri de Sinera. Els bitllets constitueixen el gros del llegat espriuà. Com aquest d’aquí dalt, datat el 27 de maig del 1984 i en què glossa amb entusiasme el Borís I acabat de publicar: “Estructura perfecta, ritme, calculada precisió, riquesa de llenguatge, ambient i agudesa psicològica.” Diu que la novel·la li ha semblat “magnífica” i que se l’ha cruspit d’una tirada, i conclou: “Vostè ha fet en ben poc temps molta via, ha corregut un llarg i entrebancós camí.” A més, i aquí arriba probablement el més sucós de la carta, Espriu afirma recordar “com si fos ahir” el sainet de Skossyreff, que havia seguit als diaris de l’època: el 1934, quan el poeta tenia 21 anys.
Espriu, crític literari
El material recuperat inclou un rigorós inèdit: el text de la presentació barcelonina de Set lletanies de mort, que va tenir lloc el 16 de novembre del 1981 a la llibreria Ona. Morell havia aconseguit la proesa que Espriu li escrivís el pròleg, i Bartra, l’epíleg. Tots dos estaven convidats a la presentació, però resulta que no es podien veure, així que Espriu va fer educadament mutis i va enviar el text. Quatre folis que veuen ara la llum i en què Espriu, que no repartia elogis gratis data, saluda el debut literari de Morell: les Lletanies li semblen, diu, “un llibre aspre i valent, una obra si no d’un escriptor madur, sí d’un home intel·ligentment madur, que té coses a dir i que sap com dir-les”. De la llengua literària opina que és d’“una correcció absoluta, enriquida alhora per uns quants mots genuïns utilitzats a temps, sense cap excés ni vestigi de preciosisme, amb modèlica discreció”.
S’entén, comprendrà el lector, que Morell conservés aquelles quartilles com un tresor. Completen, en fi, la col·lecció, la intervenció a les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra del 1975 i els pròlegs per a Andorra 1947/25 fotografies de Jean Dieuziade (1977) i per a la Breu història d’Andorra il·lustrada per Marzal (1983). Tots, manuscrits, i tots –excepte la presentació de les Lletanies, rigorosament inèdita– inclosos el 2013 al volum Ocnos i el parat esglai, patracol que recull precisament els articles, notes, comentaris i assaigs dispersos que Espriu va tenir temps de concebre, però que no va arribar a veure publicat.
I si tenir a les mans papers que un dia van ser a la taula d’Espriu produeix certa impressió, no els dic res de remenar el quadernet on Bartra va escriure els Haikus d’Arinsal: tres en cadascuna de les vint pàgines d’una mena de tac com els de prendre notes. La lletra de Bartra, decidida, explosiva, amb pressa per acabar, no té res a veure amb la d’Espriu i el manuscrit ens permet accedir, com voyeurs literaris, a les bambolines de la poesia: Bartra escriu, dubta, guixa, corregeix i torna a escriure, i el quadern conserva el testimoni sensacional de com avancen els haikus fins a la versió definitiva. Al costat dels Haikus, l’altra gran peça d’aquesta nova incursió al derelicte bibliòfil de Morell és un altre original: ara, el de les Estances de Lòria, publicades el 1981 per Serra Airosa –l’editorial fundada pel mateix Morell, amb Manuel Mas i Rosa Pujol: això explica que tot aquest material sigui avui a les seves mans– i que a més de l'original inclou les galerades corregides a mà pel mateix Bartra. El poeta va escriure les cinc estances de què consta l’obra, brevíssima, en un quadern similar al dels Haikus, així que és possible que tingués una certa dèria per aquesta mena de rudimentàries moleskines.
Al costat de tot el que precedeix, pot semblar poca cosa la targeta postal que l’esposa de Bartra, Anna Murià, envia el 14 d’agost del 1983 –un any després del traspàs del poeta–, que firma a la ciutat de Mèxic i on –diu Murià– “estic tot el mes d’agost no pas fent vacances ni turisme sinó treballant: preparem un llibre de poesia de l’Agustí que es publicarà aquí”. Va ser El gallo canta para los dos, el seu poemari pòstum, publicat en castellà a Mèxic el 1984. Poca cosa!? Doncs ben aviat a la biblioteca Antoni Morell de la Massana.