De vegades creiem que ho sabem quasi tot, quina santa vanitat, i han de venir de fora a posar-nos a lloc i a ensenyar-nos quatre coses bàsiques, elementals. Ho dic per la Geografia literària dels Països Catalans –perdonem-li el cognom–, ambiciós, monumental i, de seguida ho veuran, il·luminador projecte engegat per Llorenç Soldevila (Monistrol, 1950-Argentona, 2022) i la Universitat de Vic que ens consagra íntegrament el volum 11 i que dissabte es presenta a la Biblioteca Nacional.

Anem al tall i tornem al principi: no és que no ho sapiguem quasi tot; és que no sabem quasi res. Resulta que ha hagut de venir Soldevila a recordar-nos el que Esteve Albert ja ens havia dit a Meritxell, màgia i paisatge (1986), i que tants havíem oblidat, si és que mai no ho vam saber: el poema hagiogràfic que Josep Maria de Sagarra li va dedicar al Sant Jordi que mata el drac al retaule barroc de Sant Cerni de Canillo. Com és que ningú no ens n’havia parlat mai fins ara?

Però és que a Esteve Albert aquest episodi, no direm que inèdit, però que s’havia mantingut fins ara als llimbs, se’l va revelar mossèn Ramon. Es veu  que el poeta català ens va visitar en algun moment dels primers anys 30, que es va enfilar fins a Canillo i que es va quedar atrapat per la talla, l’únic Sant Jordi del nostre segle XVII. Fins al punt que va improvisar uns versos que celebren la bellesa i la joventut i que se’ls va obsequiar a mossèn Ventura, rector del moment. La Invocació a Sant Jordi, així es diu, l’havia publicat només Esteve Albert i ara el ressuscita oportuníssimament Soldevila al volum andosí de la Geografia Literària, que només per això ja val la pena haver fullejat.

Diu així:  “I si et volem tenir al nostre costat,/ Sant de la jovenesa,/ sols te volem com t’hem imaginat,/ sempre amb l’ànima encesa!/ I perquè tens un rostre somrient/ i una cabellera perfumada/ abandonada graciosament,/ i perquè fas tan goig a la mirada,/ per’xò Sant Jordi et duem voluntat,/ perquè ets el nostre, diferent dels altres,/ i ets més valent i més agençat/ i et sentim com bategues amb nosaltres”.

Doncs bé, recorda mossèn Ramon que el manuscrit de la Invocació se li va aparèixer com un miracle cert dia del 1979 –“ho recordo perquè era l’any que vam inaugurar AINA”– mentre remenava l’arxiu de la rectoria. Era un paper ratat, diu, “el títol quasi havia desaparegut i la firma era inequívoca: Josep Maria de Sagarra. En vaig enviar còpia a la Generalitat, ens van confirmar que era autògraf de Sagarra i que era inèdit, i em van demanar que els el cedís. Ni parlar-ne! Els vaig cedir la còpia, naturalment. El poema el tenim avui emmarcat a AINA, junt amb una magnífica fotografia de la talla de Sant Jordi que va fer Josep Alsina”. En temps del cònsol Mandicó, el Comú en va fer un pòster i el va repartir a tots els caps de casa, “de manera que cada família té la seva Invocació”. I nosaltres sense saber-ho, pensin a demanar-ne còpia la pròxima vegada que es plantin a AINA. 

La llàstima és que no en sapiguem més ni de l’origen del poema ni de l’estada andosina de Sagarra. I això que mossèn Ramon va arribar a conèixer mossèn Ventura Trilla, rector de Sant Serni durant 33 anys i fins al 1963. Si va ser ell a qui Sagarra va obsequiar amb el poema estem parlant potser del 1930. Com comprendran, això no quedarà aquí, potser en trobarem el rastre a les monumentals Memòries de l’escriptor. O qui sap si caldrà llegir amb una mica més d’atenció Esteve Albert. És en qualsevol cas una funesta coincidència que tot això ho descobrim una setmana després del traspàs del periodista Joan de Sagarra, fill únic de poeta. I una mica trist.

Aprofitin l’ocasió per fer-li un cop d’ull a la Geografia literària, que complementa Rutes de novel·la, de Roser Porta i Tony Lara i que posa en paper el portal Endrets.cat, amb un centenar d’autors de ayer y hoy –de Verdaguer a Toni Caus, passant per tots els clàssics –Martí  Pol, Bartra, Estellés, Capdevila i Pla– i tamé els contemporanis –Villaró i Colom, Lacueva i Gras, Morell i Sergi Mas, Salvadó i Peruga, Rubio i Gálvez– que vincula a altres tants llocs nostrats. Com diu Vicenç Villatoro al pròleg, “fa uns anys es deia que Andorra era una terra sense literatura, ara resulta que la literatura sobre Andorra o des d’Andorra s’ha multiplicat i ha crescut en totes direccions i fins a esdevenir un fenomen atractiu rellevant. La geografia literària andorrana fa uns anys podia ser un opuscle. Amb grans noms, noms extraordinaris, però no gaires. Ara pot ser un volum de dimensions notables. De valor literari divers, com és natural, però rellevant tant des del punt de vista quantitatiu com del qualitatiu”. Així és. I pensin que el 2024 encara no havien debutat ni Eva Arasa ni Marc Cortès ni Txema Díaz-Torrent ni Nil Forcada ni Mercè Aznar.