Amb una destral “li pegà en lo cap”

“Culpable o no, el 27 de maig de 1700, Josep Pesquer fou penjat solemnement a la forca del Firal. El seu cadàver estigué exposat a la vergonya pública durant 24 hores com a mínim, segons marcava la llei.” Els historiadors Carmen Xammar i Climent Miró recuperen a l’últim número de la revista Interpontes (editen l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell i Salòria) el crim i càstig succeït en temps tan llunyans com aquell inici del segle XVIII. Uns fets que recuperen i que els serveixen per analitzar “els usos i rituals de la justícia, les representacions del poder, l’escala de valors de l’època i els significats del quadre Hèrcules i la Ciutat”, una obra que s’exhibeix a l’Espai Ermengol-Museu de la Ciutat. 

L’ajusticiat havia estat condemnat per la mort de Miquel Vila, un pagès  natural de la Ciutat d’Urgell, casat amb Maria Pujol, que va ser considerada còmplice de l’assassinat. Una mort que  les cròniques del moment, recuperades pels dos historiadors, relataven així: “los dits dos agressors mataren amb prodissió y ànimo deliberat, amb una destral que dit Pesquer li pegà en lo cap, estant dit Vila a la falda de sa muller”. Després el van amagar en una caixa. Quin va ser el mòbil? Es desconeix. Del que sí queda constància és de com la Justícia del moment va seguir el rastre del crim, començant per la visita a casa de la germana de l’homicida –si ho va ser– on es va personar una comitiva formada entre d’altres pel veguer, el cònsol primer i el jutge de crims,  i on van trobar una camisa ensangonada. Després, a casa del posteriorment executat, va aparèixer “un cadàver o cos d’home mort, enterrat amb clos boca per avall, llarg, vestit amb una camisa blanca y mitges de llana blanca”. Era Miquel Vila?, es pregunten els autors de l’article. En tot cas, estava tan desfigurat “lo cap esclafat amb [il·legible] trencades, lo servei que li eixia per la boca”, que era difícil d’afirmar-ho amb rotunditat. El color dels cabells van ser un dels indicis en què es va fonamentar el dictamen de la Justícia. Amb algun dubte expressat pel rector de la parròquia de Sant Ot en registrar-lo al llibre de difunts. El pes de la llei va caure sobre Pesquer, foraster a la ciutat (era fill d’Organyà) i home sense ofici conegut. La seva presumpta còmplice, per cert, va sortir cames ajudeu-me cap a Perpinyà. 

El relat serveix a Xam-mar i Miró per analitzar els rituals de la Justícia en aquells temps en què, recorden, “les forques senyorials eren elements habituals en el paisatge català de l’Antic Règim. Indicaven al viatger que estava traspassant els límits d’una jurisdicció”. Així, un cop signada la sentència de mort, va arribar el botxí des de Cardona i es va “construir un poltre, un torn i una corriola, que eren els artefactes habituals per a turmentar els convictes”, en una Catalunya on la pràctica d’infligir dolor al reu estava establerta i reglamentada.