Diari digital d'Andorra Bondia
El poeta Margarit, l’abril del 2012, quan va presentar a La Llacuna el poemari ‘Marbre d’aire’.
El poeta Margarit, l’abril del 2012, quan va presentar a La Llacuna el poemari ‘Marbre d’aire’.

Amor petit, amistat gran


Escrit per: 
A. Luengo

El poeta Joan Margarit evoca en les memòries la relació de la seva família amb els Rebés.

El poeta Joan Margarit (Sanaüja, 1938) té una dèria: per què d’entre tota la nostra vida recordem precisament uns moments determinats, i no d’altres, i alguns d’aquests es converteixen en poema? S’ho demanava fa un lustre, quan va desfilar per La Llacuna per presentar Marbre d’aire, l’estupenda antologia que li va publicar Editorial Andorra. I la resposta mira de donar-la just ara, quan quasi ens n’havíem oblidat, a Per tenir casa cal guanyar la guerra, combatiu títol amb què el nostre home debuta en la narrativa amb un volum autobiogràfic que repassa la infància, l’adolescència i la primeríssima joventut, i que intenta donar-se a ell mateix, i de retruc a l’hipotètic lector, les claus que l’han dut fins aquí.

Un aquí que no és poca cosa: Margarit és el poeta català més llegit dels últims anys. Entre els vius i –ens hi juguem un peix– probablement també entre els altres. Tot i que ell mateix ho posava fa un lustre en perspectiva: “Qui es recorda avui de Ventura Gassol? I va ser el poeta més llegit abans de la Guerra Civil espanyola. Si tenim en compte la quantitat de versos que s’escriuen i els que acaben quedant, el més probable és que, d’aquí a cent anys, de la meva obra no en quedi res”.

Però per això falta molt de temps. De moment, a Per tenir casa cal guanyar la guerra inclou un breu però suculent capítol consagrat en aquell Nadal andorrà del 1952. En sabíem alguna cosa perquè en va deixar constància poètica a Andorra Park Hotel, on evoca l’amor petit i primer amb Montse Rebés, i ell mateix ens va explicar aleshores la gènesi d’aquells versos. Però ara ho fa amb pèls i senyals, en el que és la crepuscular crònica de l’íntima relació que durant uns anys que el record ha convertit en feliços va unir les famílies Margarit i Rebés

Com recordarà possiblement el lector, el pare del poeta –arquitecte com ell– va projectar per compte de Bartomeu Rebés no només la plaça de les Arcades (1962) sinó també i sobretot el Park Hotel, un decenni abans. Ho evoca així: “[Andorra] és encara un país agrícola i ramader, i aquest home [Rebés] intueix que aviat s’esdevindran grans canvis. La condició d’urbanista del pare l’ajuda a imaginar-los i a avançar-se als seus efectes.” Com? Aixecant l’Andorra Park, diu, “el primer gran hotel de la capital”. I no oblidem que el mateix Rebés –ho recordava mesos enrere Enric Dilmé– projectarà a mitjans anys 50 i sota la plaça que avui du el seu nom un visionari centre comercial amb restaurant panoràmic i telefèric que havia d’enllaçar amb el Prat Primer. No va passar dels plànols.

Però tornem als Margarit. Al primer viatge de descoberta, el juny del 1952, tot sols el futur poeta –té 14 anys– i el seu pare, li segueix aquell mateix Nadal una expedició amb tota el clan: pare, mare i germanes: “La família que ens acull és fàcil d’idealitzar, amb una dona molt delicada en dos sentits, com a persona sensible que és i amb el misteri de la seva greu malaltia cardíaca, i un grapat de nens i nenes”.

El preu d’una amistat

El pare Rebés el descriu com un home “menut i afable, del qual un endevina de seguida una gran fortalesa i serenor”. I de seguida passa a qui anys més tard dedicarà Andorra Park Hotel: “De la Montse, uns anys més petita que jo, somrient i alhora seriosa, me n’enamoro de seguida. La nit de Nadal, que les dues famílies passem juntes, jo em sento feliç amb ella, encara una nena, que se m’asseu a la falda i juga amb mi”. I explica els orígens del poema: “He amagat una carta d’amor per a la Montse entre les roques [de la piscina del Park Hotel]. Trigaré molts anys encara perquè les noies deixin de ser per a mi un assumpte personal i molt llunyà. M’he dibuixat un petit mapa del lloc i les roques assenyalant on ha quedat oculta la carta. Sí, el mapa del tresor”.

I al costat del petit i secret amor que va sentir el futur poeta per Montse Rebés, la relació especial entre els dos pares, que va derivar en un episodi que molt probablement no havia vist fins ara la llum. Resulta que, ja traspassat el pare, la mare de Margarit es queixava que “ell mai no havia cobrat la major part dels honoraris que li devien pel projecte i la direcció d’obra d’aquell edifici [el Park Hotel]”. Atenció, però: no per gasiveria de Rebés, “que ella recordava tan generós i cordial com el recordava jo, sinó per culpa del meu pare, que cada vegada que el senyor Rebés treia el tema contestava que no era important, que ja en parlarien més endavant. Li feia vergonya”.

Una vergonya que per a l’esposa era símptoma dels “problemes de relació” i de la “covardia social” de l’arquitecte, i que el poeta atribueix en canvi “a l’íntim convenciment que el pare havia fet amb el senyor Rebés l’amistat de la seva vida [...] i no va permetre que s’hi barregessin interessos econòmics”. Margarit pare –intueix el fill– “va renunciar a uns diners que necessitava per assegurar-se que una relació d’amistat com no havia conegut mai (ni tornaria a conèixer) no es contaminés. Potser el senyor Rebés va saber i entendre tot aquest entrellat. O potser no. Potser aquella amistat va agafar la mateixa magnitud per les dues bandes. Jo m’inclino a creure-ho així”.

Andorra
Margarit
Per tenir una casa
Marbre d'aire
Park Hotel
Montse Rebés
Bonaventura
La teva puntuació: 3. Número de vots: 4
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic