Les osses d'Ordino i Encamp, a la seu de la Unesco pel 20è aniversari del patrimoni immaterial.

Vostès potser no ho saben, com nosaltres no ho sabíem fins ahir: com es diu el so que fan els ossos? Els cavalls renillen, els ases bramen, els coloms parrupegen, els elefants bramulen, les gallines caquegen i els ossos, en fi, esbrameguen. I les osses, és clar. Ho podien haver posat més fàcil, però això és exactament el que fan. I les nostres dues osses oficials, la d’Encamp i la d’Ordino, van anar aquest cap de setmana a esbramegar a París. Excursioneta excepcional i que probablement no es repetirà, perquè aquest és un dels requisits de les festes que són admeses al panteó del patrimoni immaterial de la humanitat: que només se celebrin quan toca i on toca. La d’Encamp, com és sabut, el dilluns de Carnaval des del 1952; la d’Ordino, a principis de desembre des del 2017.

Doncs la granota rauca, el grill carrisqueja, el porc rondina –quants porcs coneix vostè, lector!?–, la rata güella, sí, i les nostres osses se’n van anar el cap de setmana a esbramegar a París. La Unesco les havia contactat per commemorar el 20è aniversari de la convenció del patrimoni immaterial de la humanitat, i les osses, que s’hi van enfilar –segur que ho recorden– el novembre de l’any passat, van ser convidades a participar en les jornades de portes obertes a la seu de la Unesco. Hi havia també, perquè se’n facin una idea, exhibicions de flamenc, rumba i capoeira, que formen part del patrimoni immaterial, i d’altres de menys evidents com el ritual xamànic d’Haenyeo, la natació en apnea de l’illa de Jeju i el Mata Haka, una particular forma de combat que es practica a les Illes Marqueses.

A l’Ossa d’Encamp li va tocar dissabte i a la d’Ordino, ahir al matí. I abans d’agafar a mitja tarda el vol de tornada, Albert Roig va trobar un moment per comentar la jugada: va ser una Ossa ad hoc, adverteix. Pelada, sense les reglamentàries tirallongues dedicades a l’actualitat social i política del país. El públic, un centenar d’espectadors –no està malament: els parisencs deuen saber tant de l’Ossa d’Ordino com nosaltres dels guerrers de les Marqueses– va resistir heroicament l’horeta prevista i hi va ajudar precisament, diu Roig, “que vam presentar un espectacle molt teatralitzat i molt gestualitzat, amb el diàleg reduït a la mínima expressió i parcialment en francès”.

Van ser una vintena els expedicionaris ordinencs, inclosa la secció infantil i la seva osseta, així que a dreta llei van ser dues, les osses que van desfilar per l’anomenada plaça Calder: “I no podem estar més satisfets després de tot l’estiu preparant-ho”. Ara ve el més difícil, que és preparar l’Ossa de veritat, la de desembre. I desenvolupar els compromisos adquirits amb la inclusió al patrimoni de la humanitat. Les coses, però, no aniran ni tan ràpid ni tan lluny com amb les falles, que de seguida van aixecar una comunitat fallaire que coordina les festes del foc de totes les parròquies que les celebren i que ha engegat una intensa campanya divulgativa: “Les osses no tenen el mateix contingut ni tampoc el mateix calendari, i és més complicat de coordinar-nos. Abans de pensar a estendre la festa per altres parròquies cal fer molta pedagogia, primer de tot a l’escola. Ja ho fem, l’Associació de Cultura Popular a Ordino, la Comissió de festes, a Encamp, però cal estendre-la a tot el país. Això és el que estem preparant, però la veritat és que ho tenim tot encara en un estat molt embrionari”.

Si no han pogut anar el cap de setmana a París, la pròxima cita per sentir esbramegar l’ossa és el 10 de desembre a Ordino.