Trotalibros tradueix per primera vegada al català ‘L’habitació d’en Giovanni’, de James Baldwin.

L’editor Jan Arimany està fent amb la literatura universal un servei similar al que el galerista Pancho Saula presta des del seu xalet d’Anyós: il·lustrar-nos, treure’ns la caspa provinciana de les espatlles, i obrir-nos a universos i noms que ni sospitàvem. És veritat que ho va dir des del primer dia, que la seva intenció –em refereixo ara a Arimany– era rescatar grans noms i grans títols que per algun motiu havien quedat al marge, abandonats, oblidat o simplement ignorats. Però segur que molts van pensar: “Què m’ha d’ensenyar a mi, aquest xaval!” Doncs ens hi juguem un peix que unes quantes coses: ja poden anar aixecant la mà els que coneguessin Nikos Kavadias, Tarjei Vesaas, Anna Kavan, Kostas Taksis o Antonis Samarakis, i ho deixem aquí per no allargar-nos, abans que vingués el meu amic Jan i ens n’entaforés un volum de Trotalibros a la nàpia. Però siguin sincers, ara que ningú no mira: cap mà, oi?

Només per aquesta santa insistència a apartar-se dels camins més transitats ja mereix Arimany glòria eterna, i també Saula, ja que en parlàvem fa un moment, de qui podríem dir el mateix en el seu àmbit, que és el de la fotografia. I ho torna a demostrar amb l’última novetat de la col·lecció Colom, la divisió de Trotalibros en català: L’habitació d’en Giovanni no és la més coneguda de les novel·les de l’escriptor afroamericà James Baldwin (Nova York, 1924-Saint Paul de Vence, 1987), però en canvi sí que és l’única protagonitzada per un home blanc, David, expatriat americà i també homosexual a contracor, avui en diríem amb autoodi, que se sent culpable de la seva condició... fins que coneix el Giovanni del títol, un cambrer italià que viu la seva homosexualitat desacomplexadament –estem parlant del París dels anys 50, que el mateix Baldwin coneixia bé perquè s’hi havia instal·lat a finals del decenni anterior–. És la vergonya de David el que Baldwin dissecciona sense contemplacions, una altra de les perspectives des de les quals es va apropar a un dels temes recurrents de la seva narrativa, juntament amb el racisme i el paper que la religió –el cristianisme, vaja– ha jugat històricament en la submissió de l’home negre.

Baldwin, en fi, reuneix en el seu perfil totes les característiques de l’era dels identitarismes en què ens ha instal·lat el wokisme, amb la diferència que ell en parlava a l’Amèrica dels anys 50 i 60 i amb la ira continguda de qui parla no precisament d’oïdes. No s’estranyin que fos amic de Martin Luther King i de Malcolm X, que participés a finals dels 60 en la lluita pels drets civils als EUA i que finalment, decebut ho deixés tot per instal·lar-se plàcidament al sud de França.

Podíem viure sense saber que Baldwin havia existit, és cert. Però ara que ho saben –i gràcies al meu amic Jan i aquest gust tan seu per les literatures marginals– no tenen ganes de conèixer-ne una mica més?